“M’estic entrenant per treure escuma per la boca i me’n surto prou bé”. Això és el que anticipava Agnés Mateus al text de presentació d’aquesta proposta escènica en la qual torna a formar tàndem creatiu amb Quim Tarrida, després dels excel·lents resultats aconseguits amb “Hostiando a M” i , especialment, amb “Rebota rebota y en tu cara explota”. I certament, l’Agnès , tot i que tiri mà de recursos no complertament naturals a l’hora de generar l’escuma, se’n surt prou bé alhora d’assolir el seu objectiu. Quan l’odi exaltat s’apodera per complert de nosaltres, això de la boca escumosa, acostuma a ser un efecte secundari derivat de l’exaltació. I desemmascarar l’odi derivat de la intolerància implementada pel neofeixisme quotidià , implica alhora assenyalar les pors de les quals se’n serveix aquest neofeixisme . Odiar – ens diuen l’Agnés i en Quim- ens relaxa, ens fa sentir més segurs, ens reafirma en la nostra convicció que el perill, sempre ve de fora. Si ens podem mantenir en la nostra zona de confort, i centrar-nos en nosaltres mateixos , tot anirà bé! Esclar que també pot passar que quan més odi sentim, més insegurs ens mostrem ( o a l’inrevés) , com li passa a l’Agnés un cop arriba el ben delirant i puntualment hilarant gran monòleg escumós que, d’alguna manera, ve a ser l’eix central al voltant del qual gira tota la proposta.
Abans d’això, el tàndem ens ha obsequiat amb un pròleg en el qual només falta la veu de Marujita Díaz cantant-nos allò de “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda, llevas sangre, llevas oro, en el fondo de tu alma”. Tot i que, com ara el tàndem actua al TNC i no s’està de res, enlloc de presentar-nos una “banderita”, ens presenta una “banderaza” preconstitucional, digna de rivalitzar amb aquella altra diguem que més constitucional que oneja a la madrilenya Plaça de Colón. I tant els hi ha agradat a l’Agnés i en Quim l’efecte que provoca l’onejar animat per ventilador d’aquesta bandera immensa i carregada de gens democràtic simbolisme, que ens obliga a contemplar-la al llarg de quinze minuts inacabables que suposen ja un cert toc d’alarma: es diria que , enlluernat per l’efectisme escenogràfic , el tàndem s’ha oblidat per complert del perill que suposa dilatar en excés els cops d’efecte més o menys efectius.
El cas és que un cop la bandera fa el seu mutis escènic, l’Agnés, preparant-se ja per treure escuma per la boca, se’ns presenta ficada en un espai presidit per la infinitat de làmpades que pengen del sostre ( com es nota, la proximitat , tant dels magatzems del TNC, com dels mateixos Encants!) , una rentadora en permanent estat de centrifugat, i una preciosa maqueta de l’edifici dissenyat per Bofill que allotja la institució teatral en la qual es presenta aquesta proposta. I esclar, com som aquí, i disposem de la maqueta, toca fer una al·lusió a la buidor que amaga aquest gran edifici que, més endavant, serà tractat també com a possible mausoleu capaç d’acollir els ossos del dictador ( ara expulsats de la seva vall dels caiguts per la pàtria), i d’ocultar un cop més els lligams existents entre aquell règim generalíssim, i alguns dels nostres més il·lustres cognoms. I ara, ve aquell moment en el qual no puc evitar fer un spoiler (esteu avisats !) que ens condueix directament cap el final de l’espectacle, i no puc evitar tampoc assenyalar la mena de gran contradictòria paradoxa que ens ofereixen en safata de plata els responsables d’aquesta ració de patates fregides falses. Ho lamento, perquè parlemde dos ben respectables representants de la nostra escena més radical. Però d’alguna manera , el que veig a l’escenari quan arriba l’apoteòsic final destroyer que ens tenen preparat, em deixa un regust a fals comparable al de segons quines patates. Posar-se a trencar coses, és un clàssic de l’escena performativa que difícilment pot sorprendre ja a ningú. I és quelcom que pot agafar dimensions més o menys espectaculars, en relació al pressupost i a la capacitat de risc del qual es disposa. Per posar un exemple cinematogràfic extrem, només cal pensar en les imatges finals de “Zabriskie Point” , aquella pel·lícula en la qual Antonioni feia esclatar una preciosa casa ultramoderna de disseny situada en ple desert i tots els valuosos objectes i electrodomèstics continguts dins seu: corria l’any 1968 , Antonioni volia fer una denuncia espectacular de la societat de consum i dels mateixos mecanismes malbaratadors dels qual se’n servia el Hollywood més opulent, i com Carlo Ponti i la Metro Goldwyn Mayer li pagaven la festa, el gran mestre italià de la incomunicació, va llençar la casa per la finestra... i mai, millor dit. Que la pel·lícula acabés resultant un enorme desastre financer ,gairebé es pot considerar com un acte de justícia poètica.
Evidentment, el pressupost del TNC , queda molt lluny d’aquell altredel qual disposaven la Metro i el marit de Sofia Loren. Però donat els temps que corren , això de destruir a cops una rentadora i una maqueta del teatre per funció, ja en té quelcom de luxe asiàtic ; un luxe que l’Agnés i en Quim, per molt arrauxats que ens puguin semblar, ni s’haguessin plantejat en cas de tenir que pagar ells la trencadissa. L’acte provocador, servit en aquestes condicions, ha quedat complertament desactivat, encara que l’escena pugui fer patxoca, i vingui acompanyada de tot el soroll que reclama una acció d’aquesta mena. Tot i que , el més inquietant, no és pas l’efectisme d’aquest qüestionable cop d’efecte final. El més inquietant és que, pel camí, el tàndem ha tingut poca cura de la dramatúrgia de la seva proposta. Quelcom que evidència de forma aclaparadora el fragment al llarg del qual l’Agnés es dedica a seguir l’exemple de Mary Carmen y sus muñecos, i a practicar la ventrilòquia amb una ninot del Caudillo al qual no sap extreure-li ni de lluny aquella malicia que caldria esperar d’algú com ara ella. I quelcom que es fa també palès quan la nostra performer agafa l’aspecte d’aquell ocellot convertit també en símbol patri , i es dedica a repartir diners de forma ben poc assenyada, desaprofitant també les possibilitats de l’aguiló , més enllà de la gràcia moderada de la disfressa. El discurs de l’odi, la seva vinculació amb l’auge renovat de l’ultra dreta , o la desmemoria històrica , són, no cal ni dir-ho, temes ben preocupants . Però fer-los sortir a escena tirant mà d’allò massa previsible o massa poc elaborat des d’un punt de vista escènic, no es correspon amb la visceralitat creativa de la qual ha donat mostres el tàndem en d’altres ocasions. /// Coda final: la web del TNC, anuncia que aquest és “un espectacle en català i castellà”. Cal corregir l’error: com tants altres propostes d’una temporada al llarg de la qual, el TNC ha deixat de banda la llengua catalana com mai abans havia passat, aquest és un espectacle en castellà: que l’Agnés deixi anar de tant en tant alguna paraula en català, no té res a veure amb el teòric bilingüisme que anuncia la web. En absolut.
