La dramaturga i directora establerta a Catalunya, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) diu que el pare absent que s'homenatja en l'obra «El pes d'un cos» no és ben bé el seu pare i que la filla protagonista, Olga, no és ben bé ella. Però no es pot amagar que hi ha alguna cosa de l'un i de l'altra en tota l'obra, a pesar que és evident que l'autora ha fet una intel·ligent i delicada manipulació literària que des de la ficció dirigeix la mirada sense subterfugis cap a una trista realitat de la precarietat social i sanitària moderna i de les promeses del benestar defenestrades pel cinisme polític de tots els colors.
Fins aquí, la part més transcendent de l'obra que no cal obviar. Però «El pes d'un cos» va més enllà perquè barreja aquesta reflexió de fons sobre les dificultats de la vida i les dificultats de la mort amb un espurneig lúdic, divertit, amb tocs d'humor, en algun moment irreverent i amb una posada en escena de les que aixequen la moral i eleven l'autoestima del teatre en una temporada farcida de llums i ombres i platees a mig gas.
Fem un parèntesi per dir que Alberto Szpunberg (Buenos Aires, 1940), pare de l'autora, va ser un poeta, professor universitari i periodista argentí compromès amb la resistència, després del cop d'estat militar de l'Argentina del 1976 liderat per Videla, que va portar el poeta a l'exili a Catalunya, concretament al Masnou, fins al 1983 que va fer de corresponsal des de París i el 2001 que va recuperar la plaça de professor a la Universitat Popular de les Madres de la Plaza de Mayo. Alguns dels seus poemes havien estat musicats com a tangos o valsets i va ser autor de diverses antologies poètiques. Alberto Szpunberg va morir el novembre del 2020, ja novament a Barcelona, per una crisi arran de les complicacions del coronavirus, una circumstància durant la qual l'autora va començar a crear el que seria la història d'«El pes d'un cos».
L'obra no seria el que és sense una suma d'elements de treball d'equip escènic que és evident que és molt d'equip i, sobretot, per l'aportació de l'actriu protagonista, Laia Marull (Barcelona, 1973), que aquí es multiplica per tres: ella, la germana gran Olga, i en off, via telemàtica, en els papers de Maixa i Irina, les seves dues germanes —retrat de tantes trifulgues familiars quan arriba l'hora de la veritat—, en una al·legoria literària, esclar, en aquest cas, a «Les tres germanes», d'Anton Thékhov, l'autor rus que fa dir en la seva coneguda obra, allò de «Fa un any que el nostre pare és mort, avui, exactament, el cinc de maig, el dia del teu sant, Irina».
L'actriu Laia Marull és una actriu engolida amb èxit des de fa temps pel cinema tot i els seus inicis i parèntesis teatrals, com per exemple l'iniciàtic i ja llunyà «Roberto Zucco» amb Lluís Pasqual, el 1993, aviat farà trenta anys, a l'encara Palau de l'Agricultura mig en runes abans de ser Teatre Lliure de Montjuïc. Ara interpreta amb brillantor i espontaneïtat a la vegada el que en una altra posada en escena seria titllat simplement de monòleg però que aquí acaba integrant-se en una trama que a vegades agafa fins i tot aires de performance, gràcies a les caracteritzacions dels actors Quim Àvila —infermer, zelador i a estones “quec” d'un “quec” que s'encomana i no dic res més— i l'actor i músic Carles Pedragosa —a vegades punk i ja diré més endavant per què—, un dels tres artífexs de la banda sonora original de tota l'obra que compta a més amb l'aportació musical de la cantant i compositora Sabina Witt (nom artístic i, per més detalls familiars, germana de l'autora Victoria Szpunberg).
Laia Marull s'emporta el noranta per cent del discurs de l'obra, a vegades en primera persona, a vegades narrant un diàleg amb altres personatges, a vegades encarant-se a l'auditori, i sempre amb una capacitat suggerent i fent-lo arribar als espectadors sense que en quedi cap expressió per entendre, en algun moment trencant el ritme escènic amb llums de sala —picaresca de l'autora que juga amb el teatre dins el teatre i encara dins el teatre— i sempre amb una excel·lent dosificació de matisos i amb un domini interpretatiu incontestable que fan que el presumpte monòleg es transformi subtilment en diàleg a diferents veus.
En la trama —noranta minuts clavats sense res que hi sobri— hi ha temps per parlar “científicament” de les conseqüències i les seqüeles que pot provocar un hematoma subdural o una hemorràgia subdural, com per parlar de la gravetat d'un ictus, de taral·lejar l'himne de la Internacional, d'evocar el comandant Che Guevara, de comprar un pack de tres pijames de cotó especials per a avis de residència a La Torre —botiga centenària que a l'obra no s'anomena pel seu nom—, però sí que es diu que és a la Plaça de la Universitat de Barcelona cantonada amb la Ronda de Sant Antoni —el vell quiosquer, que ja no hi és perquè no es venen diaris, em deia irònicament que ell sempre estava de vacances prenent el sol davant de “La Torre”— i també, sense voler fer una denúncia però fent-la, projectant les tarifes mensuals de les residències de gent gran privades que en cap cas baixen dels 2.000 euros i que s'enfilen a vegades fins al 2.500 euros, l'altra cara d'un sistema públic de la famosa Llei de la Dependència estrepitosament fallit que concedeix ajudes econòmiques de residència només si es té el grau III i que sovint s'encalla per raons burocràtiques o perquè la caixa pública no raja prou. Fracàs polític que arriba al súmmum quan l'usuari ha mort d'avorriment esperant l'ajuda i, si encara no ha cobrat mai, els seus hereus ja no hi tenen dret.
I al costat d'aquesta ficció que ja esmentava que apunta directament a la realitat, hi ha l'aportació plàstica dels tres cap grossos per representar el món intern d'una residència d'avis, la mare superiora d'una congregació integrista del ram de l'Opus Dei, els antics i sobrevalorats elements del comunisme i els fetitxes de l'època, la picada d'ullet al negociant rus de compra-venda de joies que odia Rússia, no ara com tothom perquè “està de moda”, sinó d'abans i des de sempre, i la intervenció musical nostàlgica d'un clon d'Iggy Pop, per allò que esmentava del punk de l'actor Carles Pedragosa, cabellera rossa postissa fins a mitja espatlla i pit descobert. Per cert, Iggy Pop actuarà de gira el mes de juliol en el Festival Jardins de Pedralbes*. Tota una premonició de la dramatúrgia no buscada perquè de la seva actuació aquí no se'n sabia res fins ara.
Semblaria gairebé impossible que amb una proposta multidisciplinar d'aquestes característiques, es pugui posar el fre de mà quan cal i convé i es tingui la capacitat de burxar en la consciència de cadascú i en el sentiment de pèrdua que cada espectador pugui arrossegar per les seves circumstàncies personals. L'autora Victoria Szpunberg ho aconsegueix. Hi ha una escala blanca penjant que ni ve d'enlloc ni va enlloc. Hi ha un moment poètic i filosòfic. Hi ha simbolisme tintat de vermell. Hi ha un cos que pesa. Hi ha un cos que es deixa anar. Hi ha un cos que se'n va. Hi ha el pes del cos, per sempre, en el record.
* El 16 de maig, l'organització del 10è Festival Jardins de Pedralbes 2022 anuncia que l'actuació prevista d'Iggy Pop ha quedat cancel·lada per “causes logístiques derivades de les dates de la seva gira europea”.
