Resa la llegenda de la Polinèsia, que al principi només hi havia
Taaroa. I d’ell van sorgir els planetes, les muntanyes, els volcans, les
plantes, els animals, els humans… i finalment els mars!
Us sona? La mà de Taaroa, és l’espectacle amb què, fa més de dos anys, es va iniciar l’aventura de Taaroa Teatre,
comandat artísticament per Joan Arqué, un tianenc que ha alternat les
feines teatrals de tota mena amb circ i teatre de carrer, especialment
per a tots els públics.
En ell tres intèrprets, un actor protagonista-rondallaire (Johnny
Alemán), un actor-músic (David Anguera) i una actriu-artista plàstica
(Sandra Torruella), tots ells també vinculats a Tiana (xovinisme a part)
ens expliquen de forma dinàmica i entenedora per a públics de més de
4-5 anys*, aquest ‘gènesis’ d’Oceania, amb un argument que comparteixen
de forma més o menys canviada, cultures ancestrals d’arreu del món.
El llenguatge triat és una barreja força reeixida de paraula,
expressió corporal, retroprojeccions plàstiques, ombres corporals i
ombres xineses. Tothom fa força bé el seu paper, sense oblidar-nos que,
en moments determinats, tant el músic com l’artista també fan d’actors. I
cal destacar la presència escènica de la Sandra, que no és el primer
cop que puja a l’escenari, per a benefici de tots. Però si em pregunteu
què és el que em va resultar més atractiu d’aquest interessant
espectacle, us diré que va ser la música. Per què? No només pel talent
interpretatiu del pianista (amb un piano de cua, suposem que de la
sala), sinó també i sobretot, per la magnífica tria de les músiques, que
van del clàssic al contemporani passant per les músiques populars més
diverses, per la impecable transició entre ells i per les bones versions
pianístiques d’obres que molts de cops són per a diversos instruments:
especialment per a mi, la peça ‘Air in G string’ de J.S.Bach va
emocionar-me durant apenes un minut. I és que és de justícia destacar de
vegades aquelles coses que no solen ser destacades en un espectacle ‘no
musical’ però que hi aporten tant sense que ens n’adonem.
En resum, si teniu infants de més de quatre anys, fins a 9-10, podeu
dur-los a veure aquest espectacle multidisciplinar, senzill però ben
concebut i conduït, entenedor, i que ens deixa amb un bon regust al
sortir.
*Si aneu amb algun infant més petit, podeu fer-ho, però no en traurà
tant de profit, tot i que ho veurà com el que és en el fons: un conte.
