La mà de Taaroa

Familiar

informació obra


Direcció:
Joan Arqué
Dramatúrgia:
Taaroa Teatre
Companyia:
Taaroa Teatre
Vídeo:
Sandra Torruella
Il·luminació:
Roger Arjon, Rafel Roca
Vestuari:
Rosa Lugo
Composició musical:
Joan Soler, Moisès Queralt
Intèrprets:
Johnny Alemán
Interpretació musical:
David Anguera Martínez
Sinopsi:

Al principi no existia res, res excepte un ou.
Un ou surant enmig del no res. Enmig de la foscor més absoluta l’ou va esclatar provocant el naixement del déu Taaroa. Aquest, en adonar-se que vivia enmig del no res va crear, amb les restes de l’ou, l’Univers. I quan ja havia creat els planetes, les estrelles i el Sol, va decidir crear un món perfecte on viure. Llavors va crear el planeta terra amb les muntanyes, els volcans, les plantes, els animals i més tard l’home. Cansat per l’esforç, Taaroa va decidir ajeure’s i dormir. Llavors les gotes de la seva suor van començar a caure del seu cos, i en ajuntar-se, van convertir-se en una massa d’aigua de dimensions enormes: el mar i els oceans...

Crítica: La mà de Taaroa

08/04/2014

Com es va crear el món?

per Josep Maria Viaplana

Resa la llegenda de la Polinèsia, que al principi només hi havia Taaroa. I d’ell van sorgir els planetes, les muntanyes, els volcans, les plantes, els animals, els humans… i finalment els mars!

Us sona? La mà de Taaroa, és l’espectacle amb què, fa més de dos anys, es va iniciar l’aventura de Taaroa Teatre, comandat artísticament per Joan Arqué, un tianenc que ha alternat les feines teatrals de tota mena amb circ i teatre de carrer, especialment per a tots els públics.

En ell tres intèrprets, un actor protagonista-rondallaire (Johnny Alemán), un actor-músic (David Anguera) i una actriu-artista plàstica (Sandra Torruella), tots ells també vinculats a Tiana (xovinisme a part) ens expliquen de forma dinàmica i entenedora per a públics de més de 4-5 anys*, aquest ‘gènesis’ d’Oceania, amb un argument que comparteixen de forma més o menys canviada, cultures ancestrals d’arreu del món.

El llenguatge triat és una barreja força reeixida de paraula, expressió corporal, retroprojeccions plàstiques, ombres corporals i ombres xineses. Tothom fa força bé el seu paper, sense oblidar-nos que, en moments determinats, tant el músic com l’artista també fan d’actors. I cal destacar la presència escènica de la Sandra, que no és el primer cop que puja a l’escenari, per a benefici de tots. Però si em pregunteu què és el que em va resultar més atractiu d’aquest interessant espectacle, us diré que va ser la música. Per què? No només pel talent interpretatiu del pianista (amb un piano de cua, suposem que de la sala), sinó també i sobretot, per la magnífica tria de les músiques, que van del clàssic al contemporani passant per les músiques populars més diverses, per la impecable transició entre ells i per les bones versions pianístiques d’obres que molts de cops són per a diversos instruments: especialment per a mi, la peça ‘Air in G string’ de J.S.Bach va emocionar-me durant apenes un minut. I és que és de justícia destacar de vegades aquelles coses que no solen ser destacades en un espectacle ‘no musical’ però que hi aporten tant sense que ens n’adonem.

En resum, si teniu infants de més de quatre anys, fins a 9-10, podeu dur-los a veure aquest espectacle multidisciplinar, senzill però ben concebut i conduït, entenedor, i que ens deixa amb un bon regust al sortir.

*Si aneu amb algun infant més petit, podeu fer-ho, però no en traurà tant de profit, tot i que ho veurà com el que és en el fons: un conte.