Fent referència a ballets de repertori del
segle XIX, què és millor ¿veure el ballet sencer o una funció dels millors
fragments? Penso que tot té el pro i el contra. Per una banda presenciar una
producció sencera permet observar les característiques de creació de l’època,
però per altra banda veure una funció amb el recull dels millors fragments, exempts
d’escenes de transició coreogràfica i de pantomima, pot ser un veritable plaer.
I això és el que succeeix en la funció que
ofereix el Ballet Nacional de Cuba. Resulta un plaer poder observar la
notorietat d’una companya que manté el seu nivell de qualitat, superant tota
dificultat que amb la que ha topat a través dels temps, especialment l’econòmica
que es pot veure reflectida en el vestuari i escenografia però mai en el rigor
i la notabilitat dels seus ballarins.
La magia
por la danza és un recull dels passos a dos, de les variacions
i de les escenes corals que han persistit any rere any, transmetent-se, en l’antiga
tradició, de mestres a alumnes fins a arribar als nostres dies. Alicia Alonso és la que signa les versions que
veiem i que han estat inspirades en les originals de Marius Petipa, Jules
Perrot i Lev Ivánov, la majoria d’elles.
La primera gran impressió es percep en la
interpretació que fa Sadaise Arencibia de Giselle.
El seu físic alat i els seus impressionants braços ofereixen una plàstica que
talla la respiració. Per altra banda, i en sentit contrari pel que fa a estil coreogràfic,
cal destacar l’execució que va fer una immensa Viengsay Valdés del rol de Kitri de Don Quijote, al costat d’un gallard Patricio Revé en el paper de
Basilio. El to passional, la seguretat
en els girs i un equilibri fora de sèrie són algunes de les moltes qualitats d’aquesta
gran ballarina.
Quant a l’elenc masculí també va merèixer
grans aplaudiments Yankiel Vázquez en el paper de Franz de Coppélia. La seva joventut, bona figura i depurada tècnica van
brillar al costat de Chanell Cabrera que va assumir el rol principal de
Swanilda.
Anette Delgado i Dani Hernández van fer també
ostentació de domini interpretatiu en el gran pas a dos de La Bella Durmiente del Bosque, domini que també van exhibir Ginett
Moncho i Ariel Martínez en Cascanueces.
El Lago
de los Cisnes va ser capitanejat amb mestria en els
rols principals d’Odette i del Princep Siegfried per Grettel Morejón i Rafael
Quenedit, mentre un grup de ballarines-cignes demostraven les qualitats que
tenen els intèrprets del Ballet de Cuba a l’hora de construir escenes corals, on l’estricta construcció de files
i les postures estàtiques desperten admiració i el reconeixement que ens trobem
davant d’una de les millors companyies de ballet la notabilitat de la qual es
basa en la seva escola i estil coreogràfic.
La funció va tancar amb Sinfonia de Gottschalk una peça amb ritmes llatinoamericans pels
quals el compositor nord-americà sentia preferència. Una cloenda alegra i vital
en la que van participar tots els ballarins de la companyia.
