La sala 'Kids' del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), que ha començat a programar-se aquest desembre passat, sota la direcció de 'Viu el teatre', complementa les altres dues programacions que a Barcelona realitza l'empresa de la família Juanet (pare i filla, Lluís i Gisela), com són els ja consolidats diumenges matí del Teatre Poliorama, i la sala Babies del mateix CCCB.
Aquesta darrera, com ja varem publicar, s'ha especialitzat en la franja dels més petitons, de 0 a 3-4 anys, amb notable èxit de públic, segons ens comenten els seus responsables. 3 passis de màxim 60 espectadors cada dissabte.
La sala Kids, amb un sol passi, però de moltes més places (més de 300), va per un camí semblant, tot i que la proposta és també especialitzada: per edats, parlaríem de més de 6 anys, i per concepte, seria una sala que vol porta als espectadors coses 'diferents'.
I diferent és l'espectacle 'La màquina del so' del Pep Gol, ànima de la Vella Dixieland, on ell mateix apareix a un escenari on un teclat enorme i en forma de ventall ocupa un gran espai. Comença demostrant-nos que un teclat no pot tocar només notes musicals, sinó sons i sobretot paraules. Ho fa ell, i també alguns joves espectadors que pugen a l'escenari. L'espectacle té un índex de participació gran, ja que nens i nenes voluntaris no només fan anar l'enorme teclat, sinó que presten les seves veus i els sorolls que el músic els hi demana, per a ser enregistrats, i per demostrar com pot fer-se'n música. De fet, el que ens demostra d'una forma divertida i alhora didàctica és com avui dia (i de fa temps) els músics espremen les possibilitats d'un instrument de la era electrònica: el sampler. Les demostracions, comandades per un iBook que segur que l'acompanya arreu com a assistent de la seva feina, ens fan evidents les possibilitats de fer músiques 'diferents' amb aquesta tecnologia, emular instruments, barrejar-hi sons quotidians, imitar veus humanes, fer un veritable 'orgue de gats'... i així fins al límit de la nostra imaginació.
La conclusió és que era una cosa molt semblant a una audició escolar (jo crec que és exactament això) on els músics tradicionalment mostren als alumnes determinats temes de cultura musical. I per mi, benvinguda sigui! Ja era hora que hi hagi un traspàs entre tots dos circuits, el dels espectacles per a escolars i el dels familiars*. Per dues raons, perquè al capdavall són els mateixos espectadors, vagin a unes o altres sessions. I també, perquè són un públic en procés d'aprenentatge vital, i que un espectacle sigui pedagògic no hauria de ser cap obstacle per a ser vist en un circuit familiar. I menys si, com en aquest cas, probablement també va ser força educatiu per a molts dels adults assistents, n'estic segur.
Molta sort a la iniciativa de Viu el Teatre, de fer coses que fins ara podríem considerar heterodoxes, però que dissabte vaig comprovar que tenen un públic, i més a Barcelona ciutat.
*No tot el que es fa pensant en un o altre circuit serveix per a l'altre, però sí la majoria. Mai he entès perquè en el circuit familiar de caps de setmana, tant companyies com programadors s'han entestat a no considerar aptes molts espectacles escolars.
