La mare

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Emma Vilarasau, Pep Pla, Oscar Castellvi, Ester Cort
Escenografia:
Beatriz San Juan
Vestuari:
Beatriz San Juan
So:
Alex Polls
Composició musical:
Maika Makovski
Il·luminació:
David Bofarull
Traducció:
Ernest Riera
Companyia:
L'Estenedor
Direcció:
David Laín Devant
Sinopsi:

Es pot estimar massa un fill, fins al punt de perdre les ganes de viure en el moment en què marxa de casa per viure la seva vida? La mare és una obra directa que parla de la dificultat i el dolor que sent una dona en perdre el seu rol de mare al llarg dels anys. Emma Vilarasau és l’Anne, una mare entregada que ho perd tot menys la capacitat de patir i somniar.

Crítica: La mare

15/02/2017

Psicosi de violència... mama, por!

per Andreu Sotorra

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula.

El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio.

A la tendresa que inspira la malaltia de l'alzheimer («El pare») cal oposar el rebuig que pot inspirar en alguns, o potser algunes espectadores, l'obsessió malaltissa d'una mare que pensa que ha complert el seu cicle vital i que està afectada per una profunda depressió arran de la distància que s'ha anat produint entre ella i el marit i la separació dolorosa amb la sortida de casa de la filla i, sobretot, del fill amb qui mantenia un vincle sobreprotector.

Superat, però, el perill del rebuig, Anne mostra el seu estat depressiu, farcit de pastilles i alcohol —rebuig del marit, aventures imaginades, gelosia del fill...— en una introspecció psicològica que de segur encantaria els participants en un congrés de psicòlegs o psiquiatres o el professorat d'una facultat de psicologia i psiquiatria si traslladessin l'aula al teatre, per un dia, i fessin un treball de camp amb el seu alumnat. (...)

El director no ha estalviat la sensació de psicosi de violència que vol transmetre i no ha moderat tampoc que aquesta sensació disminueixi en les intervencions de l'actriu Emma Vilarasau, que es baralla amb el seu personatge per dominar-lo perquè el personatge no el domini a ella més del compte.

Un repte actoral eminentment difícil que posa a prova, una vegada més, la vena dramàtica d'Emma Vilarasau, capaç de saltar del perfil de la comèdia esbojarrada de «Caiguts del cel» al perfil més camaleònic de l'obra «Infàmia» o al perfil dramàtic contemporani i urbà de «La mare», un dramàtic contemporani —ho dic així per distingir-lo d'aquell altre més rural que va interpretar l'any olímpic amb «La infanticida» de Víctor Català— que malgrat que pot provocar un cert rebuig a tantes mares, situades a la platea de banda i banda de l'escenari, crec també que el que aconsegueix és que penetri des del primer moment en el pensament ocult de les petites frustracions i circumstàncies familiars de moltes d'elles. Tothom es pot sentir en un moment donat, una mica "mare" com l'Anne de Florian Zeller. (...)