La mascarada fantàstica

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Rubén Carrasco, Eugenia González , Aïda Puig i Andreu Rami
Caracterització:
Stefano Perocco di Meduna
Interpretació musical:
Andreu Rami
Escenografia:
Cia. de la Rosa
Vestuari:
Cia. de la Rosa
Autoria:
Empar López
Composició musical:
Pedro Pardo
Sinopsi:

"La Mascarada Fantàstica" és una obra còmica que s'inscriu dins de la tradició de la "Commedia dell'Arte" (màscares, interpretació molt física, parts improvisades, cançons i humor esbojarrat).

La nostra història arrenca a la bella ciutat de Venècia, en un segle que ben bé podria ser el XVI. Un ric mercader ha concertat el matrimoni entre el seu fill, el jove Giorgio, i la bella princesa Doralice. Però els joves no estan d’acord amb aquest casament de conveniència i la seva rebel·lió contra el sistema establert donarà el tret de sortida a una mascarada perillosa i genial que farà explotar una trama on res no és el que sembla. 

Xou fresc, divertit i popular, "La Mascarada Fantàstica" presenta una història trepidant i fantasiosa.

Crítica: La mascarada fantàstica

05/01/2015

Una proposta fresca que diverteix i escup verí als poderosos sense gaire malícia

per Jordi Bordes

Apareixen els personatges de la Commedia dell'art com el Dottore, el Pantaleone, els criats Zanni o el Capitano i tot se serveix amb la lògica d'una introducció, la representació de la peça i un epíleg. La trama, (la "necessitat" d'un matrimoni de conveniència), bé pot recordar "Els feréstecs" de Goldoni però el que desgranen els actors amb un senzill joc metateatral és una peripècia còmica, desmesurada (tant amb màscares com amb maquillatge i tons de veu), que ridiculitza els privilegis dels polítics (entesos com els que dominen el Poder d'avui). A la peça, els actors de la companyia de la Rosa, s'hi atreveixen a introduir la bruixa Lola o el déu Zeus. Sense manies, només per fer més grossa la desmesura tot arrelant en els caus on els actors se senten còmodes fent comèdia. 

Eugenia González assumeix bona part dels papers de l'auca, perquè també assumeix la direcció i s'intueix molta mà en la dramatúrgia. L'obra, curta com un cop de puny, s'encalla momentàniament per la insistència de la cantarella (volguda) però distreu, diverteix, genera complicitat amb la colla i, a sobre, reparteix obsequis del Caga tió (un bon recurs per emparentar la tradició veneciana amb la catalana, en plenes dates de Nadal). 

Els actors es deleixen per agradar, per divertir, per compartir l'estona amb un públic receptiu. Ànims!