Ada Vilaró conclou el seu procés d’investigació i creació per un projecte sobre la crisi climàtica. La seva presentació ha tingut lloc a la Sala Beckett, des d’on ja en va fer una lectura dramatitzada la temporada passada dins el cicle Planeta Persona. Programat dins de l’Escena Poblenou, l’obra de l’Ada arriba al seu punt final després d’estrenar una peça breu, una mostra del resultat final en espais públics i oberts. Va estar al Sismògraf i a Tàrrega. Un servidor va veure el S.O.S (nom de la peça) a Tàrrega i ja en vaig sortir gratament sorprès. D’aquell espectacle en conserva les parts més contundents (l’inici a la taula de gel, la desbrossadora), però sobretot hi afegeix una part narrativa que mesclada amb la performativa, afina més la denuncia i genera la tendresa i la ràbia necessària.
El solo de l’Ada vol conscienciar sobre la fragilitat del nostre paisatge natural, una fragilitat que ens estem carregant de manera conscient i inconscient Ada exposa la seva denúncia amb diverses tonalitats: des de les reflexions més poètiques i existencials sobre el gel, el fred i l’oblit; a partir dels seus records d’infància entre muntanyes i amb la figura del cavall com a símbol; fins a la performance, tant irònica com directa i sense embuts que interpel·la.
Ada sap que sols guanya si impacta. Ho fa amb aquest principi, estirada nua, sobre una gran urna de metacrilat, rodejada de gel, mantenint la quietud, despertant el cos lentament. L’artista ens explica els seus sentiments sobre el fred i el gel i ens acaba preguntant per què ens estem tornant tan fredes i adormides. Un canvi de llum obrirà una altra escena. Comença la història d’una Ada que torna a les valls de la seva infància. No hi ha pràcticament rastre dels cavalls frisons d’aleshores i sent que li han robat un trosset de si mateixa. Una relliscada sobre la roca la fa caure i queda malferida de braç i turmell. Comença doncs un relat de supervivència. El fred, la gelor que sentia com una figura metafòrica que ens insensibilitzava ara pot acabar adormint-la definitivament a ella. Sols si s’obstina a no oblidar el seu nom i el dels seus podrà agafar-se a la vida. Mentrestant, però, pren com a refugi una gran roca. El relat es fragmenta i Ada canvia de registre un altre cop.
Després la tornarem a veure agafada a la roca i concloure la història. Enmig, potser com un somni, potser com una manifestació del seu jo més activista, recrimina el nostre immobilisme, sigui esmicolant un roser amb una desbrossadora com criticant l’egocentrisme de la societat i, fins i tot, l’absurditat de crear un espectacle com aquest, on utilitza plàstic i 75 quilos de gel per funció.
Mentre suposem l’Ada agafada a la roca, aquesta continua viatjant entre el record i la denúncia. Tant pot ser el record de la recepta d’un plat deliciós de la seva àvia on el secret estava en l’aigua extreta de diferents fonts, fonts actualment seques com pel record de quan va ajudar a néixer un poltre. Aquesta és potser l’escena més màgica i commovedora, on l’Ada, amb les mans a la terra, ens dibuixa el moment en què va fer sortir la criatura de la matriu de l’egua. Després ella mateixa es transformarà en aquest cavall nounat que tot just comença a caminar.
La interpretació de l’Ada és tècnica i passió, cap, pulmons i fetge. I se sustenta amb una escenografia senzilla (obra de la Paula Bosch) i una il·luminació de la Natàlia Ramos que recull i separa cada escena. “La memòria del gel” és un espectacle que rodarà ben segur per més d’un festival, que podrà ser ubicat en diversos espais o a l’aire lliure i que se sumarà als molts espectacles que es fan i es continuaran fent per posar el problema del canvi climàtic a escena. S’ha d’insistir en aquesta militància per tal de no deixar de valorar el nostre entorn més verd, per entendre la vida salvatge, per no oblidar que el gel és aigua que ha de córrer per aquells rierols que s’estan secant.
