La mesura del detall

Dansa

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Itinerari Fira Mediterrània 2019
Itineraris recomana

Una dura experiència personal porta Magí Serra a enfrontar-se a si mateix. La pèrdua del referent més important, el pare, el conduirà a crear tot un tramat de camins, d’il·lusions, de reptes per on haurà de transitar que venen a representar la fragilitat de la vida, la tensa relació entre les persones, els límits del nostre cos i de la ciència. Tot creant en viu un laberint en forma de cordes per on Magí, intèrpret, coreògraf i també director de l’espectacle (estrenat al juliol a Deltebre), es mou amb agilitat i que esdevé un espai de delicat equilibri, com delicat és l’equilibri de les relacions humanes. A través del dol, Serra es deixa acompanyar en aquest viatge nostàlgic en el qual “la força de la perseverança i l’honestedat per superar les limitacions físiques o mentals que tenim o que ens autoimposem” ens permeten “reflexionar sobre la bellesa i la fragilitat de les nostres vides”.

Direcció:
Magí Serra, Pau Portabella, Los Moñekos
Il·luminació:
Joana Serra
So:
Fèlix Cuc
Vestuari:
Maria Bartrons
Vídeo:
Tristan Pérez-Martín
Intèrprets:
Sarah Anglada
Sinopsi:

La mesura del detall és una reflexió sobre la bellesa i la fragilitat de les nostres vides, una peça que gira al voltant d’una acció d’extrema senzillesa: la construcció d’una estructura delicada, un sistema de fils, pals i pesos que s’hauran de mantenir en equilibri. És també una recerca sobre el que hi ha darrera les formes de les coses. Ciència, filosofia, amor i transcendència s’entrellacen per teixir un nou discurs on el cos és motor de pensament. Magí Serra crea La mesura del detallarran de la mort del seu pare, un referent importantíssim en el seu trajecte vital i creatiu. Aquesta experiència l’embarca en un procés personal, un viatge cap a les formes i els moviments que es generen al voltant de la pèrdua i la superació. Magí Serra vol compartir-ne els aspectes més profunds en aquest particular homenatge. La peça està pensada com un contenidor perquè públic i intèrpret trobin la seva pròpia història, les seves respostes sobre els grans enigmes de la nostra existència.

Crítica: La mesura del detall

28/04/2018

L'efecte domino d'un joc d'equilibris

per Clàudia Brufau

Per què ens entestem a fer castells de cartes o intentar solucionar sudokus en cadena? Què reflecteixen del nostre estat emocional els jocs d’equilibris?

Des del detall insignificant que ens obsessiona i pel que perdem el món de vista, Magí Serra desencadena una peça tendre, en la qual ell es confronta amb sí mateix –el ballarí va crear aquest solo per confrontar la mort del seu pare, el pedagog i coreògraf Joan Serra (1947- 2013). De retruc sense grandiloqüències, és a dir, sense embarcar-se en un discurs filosòfic sobre la pèrdua d’un ésser estimat, a La Mesura del detall en Serra ens planteja preguntes essencials que van més enllà, segurament de la intenció inicial de l’espectacle.

Un escenari força nu, només hi ha un tros de tronc, pals i cordills endreçats envoltant el bell mig de l’escenari. La proposta de Serra es va construint en capes a mesura que va construint una estructura complexa i preciosa de fils i pals. La veu en off ens anticipa com es desencadenaria l’efecte domino, si un dels pals caigués, ens descriu la seqüència amb precisió matemàtica. Serra ens instal·la en la seva tasca, ens en fa còmplices. El que resulta més gratificant és quan, una vegada feta, es llença a ballar dins del laberint, tots el moviments s’ajusten i desafien la pròpia estructura que ell ha construït. Sense moure's amb artificis, la seva dansa és fresca, espontània. 

La mesura del detall és una peça que destil·la una masculinitat atlèticament delicada, que em recorda a un altre solo, Douglas, del ballarí escocès Robbie Synge –programat al Salmôn 2016–, precisament per aquest tipus de treball auster i tendre centrat amb materials, objectes i les fites peculiars que es proposa el solista. Hi ha tota una recerca de les tasques manuals que es tradueixen meravellosament en coreografia. La sensació que donen aquest tipus de propostes és la d’aquelles tardes de diumenge en les que un es pot refugiar a la butaca acompanyat amb un bon llibre i la una tassa de té calent. Ara bé, la dramatúrgia de La mesura del detall trontolla cap al final; Serra ens ofereix tres o quatres moments conclusius, que el públic reconeix com a finals. Això distreu i li resta la força dramàtica que ha cultivat amb tant d’escreix.

La bellesa de La Mesura del detall, però, rau en què a partir del joc d’equilibris i tensions diverses Serra ens col·loca un mirall al davant, que ens permet fer les paus amb nosaltres mateixos, almenys respirar amb més calma.