Per què ens entestem a fer castells de cartes o intentar
solucionar sudokus en cadena? Què reflecteixen del nostre estat
emocional els jocs d’equilibris?
Des del detall insignificant que ens obsessiona i pel que perdem
el món de vista, Magí Serra desencadena una peça tendre, en la
qual ell es confronta amb sí mateix –el ballarí va crear aquest
solo per confrontar la mort del seu pare, el pedagog i coreògraf
Joan Serra (1947- 2013). De retruc sense grandiloqüències, és a
dir, sense embarcar-se en un discurs filosòfic sobre la pèrdua d’un
ésser estimat, a La Mesura del detall en Serra ens planteja
preguntes essencials que van més enllà, segurament de la intenció
inicial de l’espectacle.
Un escenari força nu, només hi ha un tros de tronc, pals i
cordills endreçats envoltant el bell mig de l’escenari. La
proposta de Serra es va construint en capes a mesura que va
construint una estructura complexa i preciosa de fils i pals. La veu
en off ens anticipa com es desencadenaria l’efecte domino,
si un dels pals caigués, ens descriu la seqüència amb precisió
matemàtica. Serra ens instal·la en la seva tasca, ens en fa
còmplices. El que resulta més gratificant és quan, una vegada
feta, es llença a ballar dins del laberint, tots el moviments
s’ajusten i desafien la pròpia estructura que ell ha construït. Sense moure's amb artificis, la seva dansa és fresca, espontània.
La mesura del detall és una peça que destil·la una masculinitat
atlèticament delicada, que em recorda a un altre solo, Douglas,
del ballarí escocès Robbie Synge –programat al Salmôn 2016–,
precisament per aquest tipus de treball auster i tendre centrat amb
materials, objectes i les fites peculiars que es proposa el solista.
Hi ha tota una recerca de les tasques manuals que es tradueixen
meravellosament en coreografia. La sensació que donen aquest tipus
de propostes és la d’aquelles tardes de diumenge en les que un es
pot refugiar a la butaca acompanyat amb un bon llibre i la una tassa
de té calent. Ara bé, la dramatúrgia de La mesura del detall
trontolla cap al final; Serra ens ofereix tres o quatres moments
conclusius, que el públic reconeix com a finals. Això distreu i li
resta la força dramàtica que ha cultivat amb tant d’escreix.
La bellesa de La Mesura del detall, però, rau en què a
partir del joc d’equilibris i tensions diverses Serra ens col·loca
un mirall al davant, que ens permet fer les paus amb nosaltres
mateixos, almenys respirar amb més calma.
