És curiós, potser casual, però alhora significatiu, que la reescriptura lliure que Llàtzer Garcia ens proposa de “Look back in anger (mirant cap en darrera amb ira)”, arribi a la cartellera justament pocs mesos després d’haver-se estrenar a l’Escenari Brossa la reescriptura lliure que - i amb el títol d’ “ Els somnàmbuls”- en Llàtzer va fer de l’obra de Noël Coward “Design for Living” . El cas és que quan John Osborne va estrenar al Royal Court de Londres l’any 1956 l’obra teatral més emblemàtica d’aquella generació d’autors definida com la dels “angry young men”, la peça es va convertir d’immediat en una mena de manifest d’una nova forma d’entendre el teatre que volia renegar d’aquell altre teatre del “stablishment” que tenia precisament en Coward un dels seus més carismàtics representats. Calia acabar d’una vegada amb aquelles sofisticades comèdies a l’estil Coward, plenes de personatges que fins i tot quan jugaven a fer-se els bohemis , ho feien sempre des de l’artificial bombolla de seguretat que dona això de pertànyer a una classe social que ho té tot assegurat! S’havia d’acabar també – per posar un altre exemple paradigmàtic- amb aquells drames burgesos de Terence Rattigan que omplien de gom a gom uns teatres del West End de postguerra cada cop més allunyats dels veritables problemes de la classe obrera...i de les veritables angoixes d’unes noves generacions que s’enfrontaven a un futur de perspectives molt limitades, mentre els nostàlgics sospiraven encara per les ruïnes d’un imperi en caiguda lliure! I quan s’enfonsen els imperis que li permeten al ciutadà identificar-se amb una mena de miratge col·lectiu ( allò de “jo també en sento part del somni imperial”), l’economia porta anys sense aixecar cap, i els grans ideals polítics comencen a prendre la forma d’ideologies en crisi que no saben tampoc donar respostes, s’acumula molta ràbia. Aquesta ràbia jove que sovint no sap cap a on canalitzar-se que va saber també reflectir el “Free Cinema” britànic fruit del mateix moment i del mateix impuls creatiu. La ràbia jove que rosega per dins en Jimmy Porter, el protagonista de l’obra de Osborne, i sens dubte el personatge escènic més representatiu – i més cops representat- d’aquella generació.
Val a dir que el tal Jimmy , venia a ser en molts aspectes una mena d’alter ego del mateix Osborne, ell mateix un personatge difícil i contradictori que , mentre escrivia el text, mantenia amb l’actriu Pamela Lane una relació tan tòxicament abusiva com la que en Jimmy manté a l’obra amb la seva dona, la Alison. De fet, la toxicitat va ser una constant a totes les relacions sentimentals i familiars d’Osborne : vet aquí com – ja passa sovint, a tots els espectres ideològics - , allò que acaba prenent la forma d’una manifestació de fàstic contra un sistema que no ofereix alternatives ( i envers el qual, de vegades Osborne es va mostrar menys visceral del que es pugui creure; només cal examinar la nostàlgia encoberta envers la vella Anglaterra que s’escola a “The Entertainer”, la següent obra de l’autor) en té molt de derivació dels propis dimonis ocults d’un creador . Quelcom que , d’altra banda, no li resta res al significatiu paper com a representant generacional que té aquest incòmode personatge, que tantes veritats cruelment doloroses deixa anar, mentre llança atacs de ràbia i mostres de menyspreu envers tothom que estigui massa a prop d’ell .
I val a dir també – això, també passa sovint- que a l’hora de menysprear aquells altres autors que els havien precedit i que tant d’èxit havien obtingut, Osborne i els seus es van oblidat potser una mica massa dels aspectes trencadors que oferia la seva obra. Tornant a Coward i a “Design for Living”, cal recordar l’escandalitzat enrenou que va provocar al seu moment la relació a tres bandes que proposava el text ; una relació que – com tantes altres de les que apareixen al teatre de Coward- venia a qüestionar i subvertir el model de parella ( necessàriament heterosexual, això no cal ni dir-ho!) defensat amb ungles i dents pels més distingits defensors de la moral pública. I aquí és on ens trobem de nou amb aquells “somnàmbuls “ de Garcia fills emocionals de la “Nouvelle Vague” francesa, als quals l’autor” condemnava” paradoxalment a un final menys sentimentalment i sexualment alliberat que aquell que va imaginar Coward per a les seves criatures. Gairebé com si en Llàtzer, al seu excel·lent espectacle , fes que la comèdia anés lliscant progressivament cap a l’amargor , tot recordant-nos que aquesta moral i els seus dogmes segueixen exercint un pes molt més feixuc ara mateix del que Coward hagués pogut imaginar fa gairebé nou dècades.
La generació que protagonitza “Els somnàmbuls” , és la mateixa generació que ara ens retrobem a “La meva violència” , ficada en un gairebé nu espai escènic envoltat d’espectadors a banda i banda que també connecta del tot amb la nuesa escènica de l’anterior proposta. I si bé és cert que la comèdia no hi té cap mena de cabuda a la tirant a atrotinada llar que comparteixen els personatges de l’espectacle estrenat al Tantarantana – la Judit que ha agafat el testimoni d’en Jimmy, no està mai per a bromes!- , no és menys cert que l’angoixa existencial que aquí es fa aclaparadora, ja ensenyava també el nas més tímidament llavors. Com ja ha quedat dit, ara la ràbia acumulada per en Jimmy, vesa per tots els porus de la pell de la Judit. Canviant li el sexe al personatge portador de tanta rancúnia vital, l’autor aconsegueix per cert esquivar un dels problemes que planteja el personatge d’en Jimmy avui en dia: aconsegueix lliurar a la protagonista de la seva obra de les acusacions de misantropia masclista maltractadora que podrien diluir la contundència de la seva vidriòlica posició. Però com en Jimmy, i encara que sigui seixanta- cinc anys després, també la Judit s’erigeix en exigent, torbador, destructiu sense miraments i alhora arrauxadament autodestructiu representant d’una generació sense sortides visibles a l’horitzó. La Judit reconeix en una partitura d’Elgar la veu feta pentagrama de qui ha sabut donar-li creativitat a la pròpia ràbia. Però no la troba, en uns companys generacionals als qual exigeix –sovint, a cops d’humiliació – aquella mena de reacció visceral que no saben, o no poden o no volen donar-li. I la Judit s’ensorra, quan comprova – ni més ni menys que des de la gran escalinata d’un Teatre Nacional erigit en transposició casolana i contemporània d’aquella escena teatral britànica rebutjada pels “angry Young men” – els efectes derivats del conformisme quotidià. Si la Judit t’insulta i et fa mal , ho fa esperant que et revoltis, no pas contra la seva forma de punxar-te, sinó contra tot allò que t’està convertint en algú destinat a seguir reproduint els mecanismes conformistes del sistema. I no hi ha res que doni tanta ràbia - a l’escalinata del TNC, es farà obvi -com comprovar de quina forma el conformisme quotidià aconsegueix que les persones acceptin dòcilment el dolor que les infringeix qui no pretén altra cosa que dominar-les, i que per contra els ferits es revoltin contra qui ha intentat alliberar-los de la seva submissió.
Llàtzer Garcia i el seu potentíssim quartet d’intèrprets- començant per una Laura Daza que , sense permetre’s mai baixar l’enrabiada guàrdia, ens ha de mostrar també tota la vulnerabilitat del seu personatge - , aconsegueix de forma rotunda que entenguem del tot el neguit constant de la Judit, i la no menys neguitosa posició de les tres persones que l’envolten , que se l’estimen, i que alhora es veuen també obligades a plantejar-se que potser caldrà guardar certes distàncies si no volen acabar destruïdes en l’intent. La solitud d’una Judit que rebutja absolutament qualsevol posició gregària, és el preu a pagar quan l’acceptació del conformisme es fa insostenible. I la ben notable relectura oberta del text d’Osborne que Garcia converteix en una obra nova , però en la qual queda ben a la vista la pervivència d’un vell malestar que adopta noves formes, ho fa ben palès.
