La mujer más fea del mundo

informació obra



Direcció:
Bàrbara Mestanza
Autor:
Ana Rujas
Intèrprets:
Ana Rujas
Ajudant de direcció:
Edu Tudela, Maria Roig
Assesor de moviment:
Carla Tovías
Escenografia:
Anna Cornudella
Sinopsi:

Una dona.

Despullada.

Al terra d’un lavabo.

El buit al bell mig de Madrid… o potser de Barcelona.

Una dona jove, una dona normal, amb una vida normal i un dolor incisiu a l’estómac. El dolor inherent de l’ésser humà.

Una sobredosi de la vida mateixa. Sobreprès a causa de massa cultura Kitsch, barata i plena de plàstic. Una persona resultant del consumisme més tòpic d’aquest segle XXI a la recerca de la sortida més ràpida: la salvació o la mort.

Aquest és el resultat de la barreja de les vides d’Ana Rujas i Bàrbara Mestanza.

Després de 28 intents de sinopsi, de 28 intents per explicar el què veuràs entre aquestes quatre parets, de 28 intents per explicar el què volem explicar, la companyia LA OTRA BESTIA ha pres la decisió de simplement expressar això:

LJKAESNDZNDSCKJhkjnljxdnslkjdbalkjABLJBlkjbkjhVSXHJBLAJSBFKND!!!!!!

Crítica: La mujer más fea del mundo

09/01/2019

Quan s'acaba la festa i només queda el regust a vòmit

per Ramon Oliver

No t’enganyes: ella , aquesta dona jove encarnada per Ana Rujas  (  tot un tros d’actriu!) que tant ella com Bàrbara Mestanza han creat partint una mica de mirar-se al mirall per reflectir les pròpies angoixes i buits, ja no s’enganya. Ella sap que ha traspassat definitivament la barrera que separa això de sortir de festa amb l’esperança que les emocions fortes et facin sentir ben viva, a això altre de sortir de festa intentant oblidar sense aconseguir-ho la desesperació que comporta assumir que només intentes fugir d’allò mort que reconeixes en tu. No t’enganyis tampoc si t’envia un somriure o et convida a compartir escenari amb ella per uns moments: si t’ho has pres com un gest de complicitat, ja has begut oli; això vol dir  que no has entès que el fàstic intern ja no li  deixa espai per a la comunicació externa. Com a mínim ara mateix, aquesta via està obturada. Un cop hagi jugat amb tu com si de cop t’hagués convertit en el seu o la seva confident, t’enviarà ràpid de tornada cap el teu seient com si ni t’hagués conegut i amb cara de pocs amics.

Una vegada, fa ja molt de temps, a la dona més lletja del món li van dir que era la dona més bonica del món: una cara i un cos com el seu, a la força estaven destinats a triomfar exercint de model. I potser s’ho va creure i tot. Fins que va deixar de ser model per transformar-se en actriu. I va començar també  a reconèixer en ella una lletjor que potser s’escapi a la mirada aliena, però no pas a la seva. Ella se’ns presenta quan entrem a la sala pujada al pedestal de la sempre verge Maria. Però ben aviat es deixa caure del pedestal, per tal de transmetre’ns que no solament la virginitat és un llunyà record del passat: també ho són ja el desig i el plaer. El que troba - sense buscar d’altra banda allò que sembla ja convençuda de no poder trobar  mai - és un succedani de desig i de plaer més adulterat que els succedanis de caviar amb marca blanca que et puguis trobar al súper de la cantonada. I el que reflecteix tota l’estona aquesta dona jove sempre a la recerca de la ratlla més llarga i el “polvo” més ràpid convertits en metàfora d’un consumisme emocional que pot provocar estralls, és la consciència d’haver-se ficat en un carrer sense sortida: fins i tot quan es queda inconscient estirada al terra del lavabo després de tanta festa , continua sent conscient d’això. Per aquesta raó resulta tan amarg el seu monòleg , encara que el presenti farcit d’humor “destroyer” sense concessions. El seu, en qualsevol cas, és un retrat generacional que traspassa generacions: el buit després de la festa que ataca l’estómac entre nàusees quan la festa ha deixat de ser reivindicació lúdica per convertir-se en refugi fracassat, ve de lluny. I aquest bon , contundent, a estones divertit i sovint esferidor espectacle excel·lentment interpretat  , ho reflecteix amb molt d’encert.