No t’enganyes:
ella , aquesta dona jove encarnada per Ana Rujas ( tot
un tros d’actriu!) que tant ella com Bàrbara Mestanza han creat partint una
mica de mirar-se al mirall per reflectir les pròpies angoixes i buits, ja no
s’enganya. Ella sap que ha traspassat definitivament la barrera que separa això
de sortir de festa amb l’esperança que les emocions fortes et facin sentir ben
viva, a això altre de sortir de festa intentant oblidar sense aconseguir-ho la
desesperació que comporta assumir que només intentes fugir d’allò mort que
reconeixes en tu. No t’enganyis tampoc si t’envia un somriure o et convida a
compartir escenari amb ella per uns moments: si t’ho has pres com un gest de
complicitat, ja has begut oli; això vol dir
que no has entès que el fàstic intern ja no li deixa espai per a la comunicació externa. Com
a mínim ara mateix, aquesta via està obturada. Un cop hagi jugat amb tu com si
de cop t’hagués convertit en el seu o la seva confident, t’enviarà ràpid de
tornada cap el teu seient com si ni t’hagués conegut i amb cara de pocs amics.
Una vegada, fa ja
molt de temps, a la dona més lletja del món li van dir que era la dona més
bonica del món: una cara i un cos com el seu, a la força estaven destinats a
triomfar exercint de model. I potser s’ho va creure i tot. Fins que va deixar
de ser model per transformar-se en actriu. I va començar també a reconèixer en ella una lletjor que potser
s’escapi a la mirada aliena, però no pas a la seva. Ella se’ns presenta quan
entrem a la sala pujada al pedestal de la sempre verge Maria. Però ben aviat es
deixa caure del pedestal, per tal de transmetre’ns que no solament la
virginitat és un llunyà record del passat: també ho són ja el desig i el plaer.
El que troba - sense buscar d’altra banda allò que sembla ja convençuda de no
poder trobar mai - és un succedani de
desig i de plaer més adulterat que els succedanis de caviar amb marca blanca
que et puguis trobar al súper de la cantonada. I el que reflecteix tota
l’estona aquesta dona jove sempre a la recerca de la ratlla més llarga i el
“polvo” més ràpid convertits en metàfora d’un consumisme emocional que pot
provocar estralls, és la consciència d’haver-se ficat en un carrer sense
sortida: fins i tot quan es queda inconscient estirada al terra del lavabo
després de tanta festa , continua sent conscient d’això. Per aquesta raó
resulta tan amarg el seu monòleg , encara que el presenti farcit d’humor
“destroyer” sense concessions. El seu, en qualsevol cas, és un retrat
generacional que traspassa generacions: el buit després de la festa que ataca
l’estómac entre nàusees quan la festa ha deixat de ser reivindicació lúdica per
convertir-se en refugi fracassat, ve de lluny. I aquest bon , contundent, a
estones divertit i sovint esferidor espectacle excel·lentment interpretat , ho reflecteix amb molt d’encert.
