La nostra mort de cada dia

Teatre

informació obra


Escenografia:
Montse Garre
Il·luminació:
Carles Torras (TNC)
So:
Albert Balada (TNC)
Vestuari:
Isabel Franco
Assesoria de moviment:
Constanza Brncic
Vídeo:
Albert Serrador
Intèrprets:
Alba Ribas, Bruna Cusí, Anna Sabaté, Teresa Urroz, Marc Garcia Coté , Víctor Pi
Producció:
TNC
Dramatúrgia:
Marc Chornet Artells
Direcció:
Marc Chornet Artells
Sinopsi:

Manuel de Pedrolo va ser un atent catalitzador dels principals corrents escènics que s’estaven produint en el panorama internacional mentre Catalunya vivia sota el pes del franquisme, unes estètiques que ell va contribuir amb força a difondre en la nostra literatura. Així, el gruix del seu teatre es decanta per uns jocs metafòrics estimulants que denoten una marcada influència de Sartre i Camus, així com del teatre al·legòric de Beckett, Ionesco i el primer Pinter.

A la comèdia La nostra mort de cada dia, la visita de la Mort per endur-se la filla petita d’una família burgesa posarà en crisi els equilibris d’una llar acomodada per la mediocritat de les seves rutines. Mentre la filla adolescent s’enamorarà perdudament d’aquest jove seductor que és l’encarnació de la Mort, els progenitors faran tots els possibles per protegir la criatura amenaçada, fins i tot provaran de bescanviar la nena per l’àvia, la qual tampoc es mostrarà gaire conforme als plans familiars. 

En aquesta peça de caire sainetesc i rerefons existencialista, amb personatges fulletonescs que són alhora receptors de grans conflictes espirituals, com ara la inconfessable fascinació adolescent provocada pel binomi eros i thanatos, Pedrolo planta la llavor del seu futur teatre de clar compromís polític en què no abandonarà mai la interrogació metafísica.

Repasseu la vostra experiència. Quin gest inèdit us heu permès? [...] Allò a què en realitat em refereixo és a una experiència que moralment us enriqueixi. Un progrés. [...] Aquest gest, aquest enriquiment, aquest progrés, poseu-li el nom que us vagi bé, és el futur. És a dir... us ho sembla. I d’acord amb això ordeneu la vostra vida. Però a mesura que aquest futur, sense complir les seves promeses, s’uneix al vostre passat, perd tot sentit en destruir l’esperança. Més, encara: suposem que aquest enriquiment té lloc, que el gest és acomplert: Què heu aconseguit? Dóna això sentit al passat?

(Manuel de Pedrolo, La nostra mort de cada dia)


Crítica: La nostra mort de cada dia

31/05/2015

Sartre enmig d'una comèdia burgesa? La mort repta a la vida

per Jordi Bordes

Manuel de Pedrolo llegia molt i volia que la literatura catalana (la que s'editava i també la que pujava a l'escenari) tingués el ressò que més interessava a la llibreria contemporània europea. I és que Pedrolo volia popularitzar la cultura però sense rebaixar els seus propòsits intel·lectuals. Per això, aquesta divertida comèdia que ressonaria a Calders pel món fantàstic i l'univers de menjador quotidià té unes rèpliques elevades, sobre la Mort, sobre la Vida, en majúscules. La decisió de la directora Marta Gil és vestir el moviment i el comportament dels personatges a partir de les coordenades valentia i covardia davant de la Vida i la Mort: Els més porucs es mouen entre zombies i autòmates; els més vius tenen una actitud dramàtica perillosament vital.

Al 2012, Carles Alfaro presentava una adaptació de "L'estranger" d'Albert Camus a càrrec de Rodolf Sirera. Era un monòleg a dues veus dins de la presó en què repassava la seva actitud antisocial i igualment valenta amb la Vida. Certament, en aquell quadre desolat s'hagués fet difícil introduir un quadre còmic de burgesia acomodada. Doncs Manuel de Pedrolo força la màquina i provoca el xoc de trens: l'existencialisme i la comèdia. El resultat és un plat de molts contrastos on, evidentment, és molt difícil construir un personatge amb el que el públic s'identifiqui. Sí que es palpen els caràcters i s'hi poden trobar comportaments tant quotidians com buits. Una proposta molt interessant de veure i de recuperar. Perquè és un Pedrolo ben allunyat del seu "Mecanoscrit..." en què va experimentar i que va saber trobar unes combinacions de gustos anòmales, que formen part d'un dels camins sense sortida de la nostra literatura dramàtica del primer franquisme.

Trivial