La pols

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
A un pam
Itineraris recomana

Companyia:
Arcàdia
Autoria:
Llàtzer Garcia
Direcció:
Llàtzer Garcia
Composició musical:
The New Raemon
Intèrprets:
Marta Aran, Laura López, Guillem Motos
Ajudant de direcció:
Muguet Franc
Escenografia:
Arcàdia i Flyhard
Vestuari:
Arcàdia i Flyhard
Producció:
Nau Ivanow, Flyhard Produccions S.L.
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  



Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El pare s'ha mort. Això és el que ha sentit el Jacob quan ha despenjat el telèfon. Ha intercanviat quatre paraules de consol i ha fet les preguntes logístiques sobre el funeral. Dos minuts més tard, ha oblidat del tot aquesta notícia i ha continuat mirant la paret blanca de la seva habitació, ideant noves mentides provocades pel seu excés d'imaginació. Se n'ha oblidat tant completament que ni tant sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth, amb qui conviu en un pis modest, situat al nucli d'una sorollosa ciutat.

La Ruth, que recentment ha perdut la feina i es dedica a omplir les hores anant a córrer dia sí i dia també, en adonar-se que la mort del pare no ha provocat res al seu germà, s'esgarrifa i fa que topi amb la crua realitat: la família fa temps que s'ha esquerdat. Tots s'han convertit en uns estranys. S'ha de fer alguna cosa i, ràpid. Cal estructurar aquesta família desestructurada abans no sigui massa tard.

Però el Jacob no sembla que estigui gaire per la feina. Desvia totes les seves forces a cuidar de la seva amiga Alba, "l'animalet ferit i espantat", com ell l'anomena. L'únic ésser a qui és capaç d'estimar. La tensió entre els germans anirà creixent, minut a minut, en aquest dia i mig que passa , des de la mort del pare fins al seu enterrament.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria de text.

Crítica: La pols

07/05/2014

Gran petit espectacle

per María José Ragué

Llátzer Garcia és jove. I aquesta afirmació no és una frivolitat, és una sensació que aquest autor té molt a dir encara. Té obra i ha guanyat alguns premis, entre els quals el Marqués de Bradomín el 2009 i les dues que li hem vist, ens han  impressionat molt favorablement. A la Sala Atrium vam veure "La terra oblidada", una obra que furgava en el no-res, el silenci, la soledat, la inútil incomunicació familiar, la història d'un home en una cadira de rodes que ja no té res a dir, que només té rancor i ràbia envers la vida que encara ha de suportar. "La pols" -que ara es pot veure a la Flyhard-  està en la mateixa línea de indeferència opressora però encara aprofondeix més. Les referències-que hi són- tenen una importàcia més anecdótica que real. En realitat, la referència bàsica és a Steinbeck, l'autor preferit explícitament del protagonista i de la seva germana, També hi ha referències a "A un déu desconegut" però al fons el que hi ha és una exploració del buit, del poc significat essencial que té tot, Sempre hi ha un paper, un ritual, però res no té sentit i la mort tampoc no el té. No sentir-se estimat és una de les pitjors coses que li pot passar a un ésser humà, més encara a un nen. El dolor que manifestem davant de la mort d'un ésser pròxim no és real. La mort del pare no afecta al protagonista d'aquesta història.  Ni tan sols recorda de comunicar-li a la seva germana. I a la germana, que té una actitut molt diferent tampoc li afecta. El que els passa als dos és que no han tingut carinyo ni lligams, están sols, sense dolor, sense emocions i no tenir dolor és el més dolorós. Si a "La terra oblidada" era un pare enfrontat a la mort que no volia parlar amb ningú, aquí tenim un pare mort que no conmou als seus fills. La capacitat de sentir sembla haver-se perdut. El protagonista és una mena de salvatge que no pot ni vol controlar-se a sí mateix. Hi ha molta força en aquest espectacle, molt dolor i tot en tot moment ens dona una sensació de ser veritat. I hi ha un gran dolor en els personatges: la incapacitat de tenir sentiments. Hi ha grans interpretacions i una enorme sinceritat que no deixa d'incloure l'humor en algún moment. Guillem Motos es mostra com el gran actor que és. I també ho són Marta Aran i Laura López, que diu un gran monóleg al final quasi del text.  Exel·lent la música de "The new Raemon" . Gran petit espectacle. Espero el proper espectacle de Llàtzer Garcia.

L'enllaç a Youtube no està disponible.