Vivim cremant els dies. Treballar, estudiar, consumir, anar aquí, anar allà. Hi ha qui no sap en quin dia viu perquè sembla que cada dia sigui el mateix. Tribulacions dels adults. Tanmateix, aquest ritme no se li pot demanar a un infant. Un infant ha d'aprendre a viure els dies de manera única. En fase d'aprenentatge, aquest ha de ser tan estimulant que nens i nenes vagin a l'escola amb la mateixa il·lusió amb la qual es lleven un dissabte per esmorzar xocolata amb xurros. Però bé, òbviament, els infants aprenen a diferenciar l'obligatorietat d'anar a escola, de llevar-se aviat i d'aprendre matemàtiques del que significa aixecar-se sense que soni el despertador, jugar amb els germans i veure pel·lícules de superheroïnes. No ens ha d'estranyar doncs que la Ruta desitgi que tots els dies siguin dissabte. D'aquest desig, la companyia Pampallugues en fa una obra de teatre amb cançons que apunten cap a un valor educatiu bàsic: la paciència.
Després de fer funcions a l'espai Cincomonos, la companyia ha saltat al Teatre Aquitània on fan funcions els cap de setmana. Des d'allà ens rep la Ruta, una nena de set anys que des de la seva habitació ens explicarà per què li fastigueja tant haver-se de llevar per anar a l'escola i aprendre ciències, llengua o les pesades matemàtiques. La Ruta ens reconeix i baixa a platea per parlar amb nenes i nens, els hi pregunta noms i intercanvia opinions sobre l'escola i les assignatures. Però quan arriba dissabte... és el dia ideal!! I mira que prova cada dissabte de fer algun conjur per tal que cada dia pugui ser dissabte. Però hi ha un problema, la Ruta no hi acaba de creure massa en la màgia. O això és el que li diu a una tortuga de peluix que un dia se li apareix. Aquesta tortuga es diu Paciència, li van regalar quan va complir cinc anys i la tenia oblidada al fons de la motxilla, una espècie de forat negre dels records. Paciència explica que té el poder per concedir-li un desig, talment com si fos un geni de la làmpada.
L'obra té un plantejament que connecta de manera directa amb els més petits, emmirallant-los en aquest personatge feliç i despreocupat. El trencament de la quarta paret dona veu als infants a platea a qui els hi demana consells en més d'un cop. També ajuda a reforçar l'objectiu pedagògic de la peça el fet que ella mateixa sigui protagonista i antagonista de la història. Ja ho diuen que sempre s'ha d'anar amb compte amb el que un desitja. Viure eternament en dissabte té una sèrie de conseqüències que la Ruta no calibra prou bé. Si bé, a vegades es podria aprimar una mica el text en la introducció de la història, en general la dramatúrgia aguanta bé el ritme sobretot gràcies a la interpretació de la Montse Santasusana, qui amb un look Pippi Calzaslargas crea aquesta nena feliç, amb un punt trapella. Al seu costat està la Paciència, aquesta titella que representa un peluix màgic (que sigui una tortuga és potser una picada d'ullet a Casiopea de "Momo" de Michael Ende?) i que s'enfila per les parets de l'habitació amb l'ajuda de la Júlia Torres (qui també li dona veu, alternant-se amb la Marta Mateo), o que és manipulada per la mateixa Santasusana durant el viatge.
L'obra, a més, compta amb unes poques cançons que ajuden a esponjar la trama. Les composicions són de l'Albert Ciurans i les lletres de la mateixa Montse Santasusana. L'escenografia de l'habitació de Santasusana i Paula Torres dibuixa bé una habitació d'una nena de set anys, amb tot de detalls i solucions divertides (la llum que funciona com a despertador), però potser li falta una solució escènica més ràpida en la transició d'un nou espai on viatgen la Ruta i la Paciència.
Tanmateix, la proposta educativa de les Pampallugues està ben treballada i transmet un valor educatiu molt important (i a vegades poc treballat per les famílies) com és la paciència. Sols a través d'aquesta es pot aprendre a valorar bé el temps que vivim en cada moment, sense voler esperar el futur desitjat i traient-li els aprenentatges vitals a cada dia de la setmana.
