La tardor barcelonina

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Francesc Pujols
Adaptació:
Fèlix Pons
Direcció:
Fèlix Pons
Intèrprets:
Fèlix Pons, Jordi Busquets
Ajudant de direcció:
Abel Vernet
Músics:
Jordi Busquets
Escenografia:
Paula Maestro, Jordi Rovira
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Anna Roldós
Vídeo:
Paula Maestro
Producció:
Arsenic Ars Studio
Sinopsi:

Escrita el 1907, La Tardor Barcelonina és una nouvelle precursora del surrealisme, on un jove Francesc Pujols reflexiona amb lucidesa i molt d’humor sobre el tema del doble, la impossibilitat de l’amor, el suïcidi i el fet català, entre d’altres qüestions.

Un jove artista crema la seva masia amb la seva estimada a dins. Disfressat de dona per evitar la Justícia, puja al tren que el porta a Barcelona. Allà trobarà una dona que s’assembla misteriosament a la seva víctima i un vell conegut que intenta seduir-lo. Així comença un periple surrealista. Mescla de thriller Hitchcocknià, novel·la de viatges filosòfica i manual del dandi català suïcida, La Tardor Barcelonina, ja no es pot negar, és una perla negra de la literatura catalana. 
Un text magnífic que ens arriba ara a través d’un espectacle frontissa entre les arts plàstiques i les arts escèniques. A escena, un excel·lent actor i un virtuós guitarrista de rock donen vida a un text rabiosament modern, d’un autor tant fascinant com desconegut.


Crítica: La tardor barcelonina

19/12/2013

Pujols en estat pur

per Jordi Bordes

Recuperar un mite com Francesc Pujols és d'un elevat risc. Perquè, sovint, la seva personalitat s'ha fet més ampla que la seva obra i perquè rescatar un text de circumstàncies, com aquesta història que es podia llegir per fascicles al Papitu (1908) pot quedar tant desfasada que faci un flac favor la seva aproximació. La mirada de Fèlix Pons és transgressora perquè decideix plantejar la peça com a grand guignol, desbarrant tot el que li permet la seva imaginació i la seva plàstica, però alhora respectuosa, perquè juga amb els mateixos paràmetres de provocació i amb ganes de divertir amb aquest conte màgic, surrealista, d'equívocs i una evident denúncia a la classe burgesa de l'època. La música és un component molt adient a la forma de plantejar l'escena. L'obra ja va tenir un celebrat impacte en la seva estrena a La Seca, tot i que només va poder estar-s'hi tres setmanes a la sala Frégoli. Se'n mereixia més. L'espai de proximitat, sí, li va molt bé.