La tienda de los horrores

Musical

informació obra


Direcció:
Àngel Llàcer
Direcció Musical:
Manu Guix
Intèrprets:
Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters, Víctor Gómez , Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel
Interpretació musical:
Manu Guix
Adaptació:
Marc Artigau
Coreografia:
Miryam Benedited
Ajudantia de direcció:
Daniel J. Meyer
Escenografia:
Enric Planas, Carles Piera
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Sinopsi:

Dels creadors de 'La Jaula de las Locas' arriba al Teatre Coliseum  'La Tienda de los horrores'. Una comèdia musical electritzant a ritme de soul i rock & roll!

La història d'amor impossible entre Seymour i Audrey, empleats de la vella floristeria del Senyor Mushnik, dóna un gir inesperat amb l'aparició d'una misteriosa planta que pot convertir els desitjos en realitat. La vida en el barri de Skid Row està a punt de canviar per sempre!

Premi en la categoria d'actriu de musical (the Sey sisters). Premis de la Crítica 2019

Finalista espectacle musical. Premis de la Crítica 2019

Finalista actriu de musical (Diana Roig). Premis de la Crítica 2019

Finalista actor de musical. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La tienda de los horrores

23/09/2019

Divertit horror inofensiu

per Jordi Bordes

La comèdia musical manté l’espectacularitat del vestuari de La jaula de las locas, tot i que sense tant glamour. És un gust brut, com d'art trobat, perquè la botiga on succeeix aquest estrany fenomen (que no podem revelar) està situat en un barri marginal, carregat de brutícia i tot tipus d’abusos (des del laboral al de gènere). Per compensar una mica aquest racó de depravació The Sey sisters funcionen com unes narradores que proven de corregir tanta perversió, tot i que sense convertir-se pas en cap divinitat de la moralitat, ni res de tot això ((d'altra manera caurien en na mena de Sister act, que és un altre musical). Les Sey Sisters sí que reclamen el punt de dignitat que tota persona hauria de merèixer i fan que l'humor olíricament incorrecte tingui una resposta honesta.

La peripècia ben gore converteix aquest musical de casa de nines en un mirall de Sweeney Todd, amb un humor ben negre i que juga a riure de les escenes sanguinàries pel seu divertit patetisme. No es poden construir personatges realistes, psicològicament ben travats perquè quedarien fora d’aquest quadre de tòpics, que diverteix i que aconsegueix un bon ritme amb un repartiment ajustat però que compensen, empatia amb el públic, cant i coreografia.

Potser en aquesta producció no hi ha l’Àngel Llàcer en persona però escampa la seva rúbrica de director quan fa entrar el dentista i xicot possessiu d’Audrey per la platea, tot parlant a tort i a dret entre el públic. José Corbacho, exCubano, no li costarà pas gaire provocar una riallada contagiosa a la platea (com també ho va fer Bernat Cot en la funció de dissabte passat, que actuava de cover d’honor). Llàcer, sí, també esquitxa amb els seus canons que tiren confetti (ara no són les estrelles d’El Petit Príncep, ni els cors de La Jaula de las locas) i fa una sensació a invasió Gremlin. Per últim, cal celebrar la llum que enfoca Manu Guix quan dóna veu a la planta màgica (“comida, comida”, repeteix com un adolescent famèlic per definició, davant de la nevera a l’hora inacabable de berenar). Veure com disfruta interpretant aquest personatge excèntric, obsessiu, apocalíptic, és una de les grans troballes del musical.

És imprescindible transmetre al públic aquestes ganes d’actuar en una obra en què la trama es podria definir amb una frase sense subordinar i els personatges han de respondre als arquetips per ser ben còmics.

L'enllaç a Youtube no està disponible.