La tienda de los horrores

informació obra



Direcció:
Àngel Llàcer
Direcció Musical:
Manu Guix
Intèrprets:
Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters, Víctor Gómez , Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel
Músics:
Manu Guix
Adaptació:
Marc Artigau
Coreografia:
Miryam Benedited
Ajudant de direcció:
Daniel J. Meyer
Escenografia:
Enric Planas, Carles Piera
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Sinopsi:

Dels creadors de 'La Jaula de las Locas' arriba al Teatre Coliseum  'La Tienda de los horrores'. Una comèdia musical electritzant a ritme de soul i rock & roll!

La història d'amor impossible entre Seymour i Audrey, empleats de la vella floristeria del Senyor Mushnik, dóna un gir inesperat amb l'aparició d'una misteriosa planta que pot convertir els desitjos en realitat. La vida en el barri de Skid Row està a punt de canviar per sempre!

Crítica: La tienda de los horrores

05/10/2019

Si em punxen, no em treuen sang!

per Andreu Sotorra

He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats.

És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó.

La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!

I ara, anem l'espectacle de debò, que és el que toca. Àngel Llàcer i Manu Guix han remuntat un musical que es pot considerar un dels clàssics de la cartellera internacional. I ho han fet després de l'exitàs de «La jaula de las locas» —actualment rodant per temps per altres escenaris fora de Catalunya—, fent el salt a un espectacle que, venint del cinema com ve, es podria qualificar del gènere del Festival de Sitges, i que no escatima el final terrorífic, sense endolcir-lo, com en un moment donat van voler fer a Broadway perquè les criatures no tinguessin malsons. Aquí, el dia de la meva funció, malgrat ser de nit, també hi havia algunes criatures de diferents edats amb la família i, a la sortida, no feien cara d'haver patit gaire por per la golafreria de la planta carnívora que em sembla que, si pogués, s'empassaria no només els protagonistes de la història sinó mitja platea d'espectadors sencera... sempre amb un rotet de bon profit, esclar!

El missatge de fons —molt amagat de fons—, d'aquest musical és un advertiment molt seriós: compte a criar un monstre a casa perquè pot acabar devorant-te. La planta Audrey II —un nom en honor de la jove Audrey de la floristeria— no perd mai la gana i cal tenir en compte que el seu aliment preferit és la sang humana. ¿Quants «monstres» de tota mena no ha anat fabricant —i encara fabrica— el món al llarg del temps que han acabat —i encara acaben— xuclant-nos la sang?

Les que no deixen xuclar-se la sang són les The Sey Sisters, les tres germanes d'origen ghanès però més catalanes que la Moreneta —que ningú no oblidi el seu paper que van fer a «Els Jocs Florals de Canprosa» la temporada passada al Teatre Nacional de Catalunya— i que en aquest espectacle brillen amb esplendor en el seu paper de narradores, la Ronette, la Chiffon i la Crystal, mig mestres de cerimònies i també una mica fades, amb un canvi constant de look i de vestuari (dissseny de Míriam Compte) en cadascuna de les seves aparicions, fins al punt que no saps si és la planta Audrey II qui acabarà menjant-se els personatges del barri popular de Nova York on passa tot o seran les The Sey Sisters qui es menjaran la planta. Tinc la sensació que el musical «La tienda de los horrores» sense aquest trio en el repartiment no seria el que és.

Dins de la planta —titella gegant d'un parell de metres i diuen que més de 200 quilos de pes i que deu fer la delícia dels espectadors més petits i que encara fa volar la imaginació dels més grans—, hi ha un tècnic manipulador (Quim Molina) i una veu d'Audrey II, des de la tarima de músics, la del director Manu Guix, combinant la direcció musical i la veuassa terrorífica d'Audrey II, amb el detall de realització que les seves intervencions no queden com si fossin en off sinó que el canó l'il·lumina per no enganyar ningú. És la primera vegada en molts anys que Manu Guix posa veu en un espectacle i sembla que li va com anell al dit.

Aquí cal recordar una de les veus que va fer conèixer la primera Audrey II teatral als catalans, ja fa més de trenta anys, el 1987, el desaparegut actor Constantino Romero, amb el muntatge «La botiga dels horrors», dirigit per Joan Lluís Bozzo al Teatre Victòria, amb intèrprets com Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Francesc Orella, Lola Lizaran o Carme Cuesta. Per cert, una versió catalana, aquella, que van fer a quatre mans el mateix Joan Lluís Bozzo i l'escriptor Quim Monzó i que, arran de la nova versió actual en espanyol de Marc Artigau, ha aixecat a la xarxa, per part dels mateixos promotors veterans del segle passat, algunes preguntes sobre què ha canviat en el món teatral català en trenta anys que ara no s'ha pogut ni recuperar aquella versió ja existent ni produir-la novament en català. Pregunta a l'aire, per si algú té la resposta.

Que Àngel Llàcer i Manu Guix hagin portat la planta Audrey II novament a escena no és tampoc casualitat. Precisament l'any 2000, la producció catalana del 1987 va ser remuntada per Ricard Reguant a Madrid i era Manu Guix qui ja la dirigia musicalment i era Àngel Llàcer qui posava veu a la planta del terror. La cosa, doncs, ve de lluny i caldrà veure si aquest festeig actual, apadrinat per la productora Nostromo Live, entre la Gran Via de les Corts Catalanes i la Gran Via madrilenya es manté i es reforça en el temps.

De moment, l'ham ja està llançat. I el relleu generacional i també el d'opció escènica pensada per a ulls del segle XXI, influïts per l'estètica de la petita pantalla i les sèries, salta a la vista amb aquesta nova versió de Manu Guix i Àngel Llàcer, i d'un càsting que al costat de les ja esmentades The Sey Sisters s'alça durant tot l'espectacle amb potència. Els dos protagonistes —relacionats amb Llàcer i Guix des de fa temps, en anteriors musicals com «El petit Príncep» o «Geronimo Stilton»— podrien haver fet caure el tàndem director en la temptació d'ensucrar l'espectacle i donar-li un to romàntic carrincló que, afortunadament, acaba optant per dotar-los del destí original: junts fins a la fi ni que sigui anant a parar al ventre d'Audrey II.

L'actriu Diana Roig és Audrey, la noia de la floristeria, ex-girl d'un night club, amb una veu matisada que supera sensiblement les peces més delicades. I l'actor Marc Pociello —quan es va anunciar el projecte del musical havia de ser Xavi Duch, però els camins del teatre són inescrutables— és Seymour, el xicot orfe, una mica tímid, l'inventor botànic de la planta carnívora, enfrontat des de la seva orfenesa a matar el pare simbòlic, el botiguer i cobdiciós jueu Mushnik, que el va treure de l'orfenat però que l'explota a la botiga, un Ferran Rañé en bona interpretació de maduresa que acabarà també a la panxa d'Audrey II on, com en aquella panxa del bou, segurament tampoc no hi neva ni hi plou. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Però no sense que tota la companyia surti en estol a l'escenari i, amb la planta inclosa, marquin la peça musical que no deixarà de ressonar a l'interior dels espectadors fins més enllà del Coliseum. És el bon senyal que el musical d'Àngel Llàcer i Manu Guix té per davant una llarga vida (...)