Hi ha dues menes de teràpies col·lectives quan arriba el temps de Pasqua. Posar-se a la carretera amb la cucurulla de penitent i la mona d'ous de xocolata al portamaletes del cotxe, a la motxilla o al carro de viatge o bé enfrontar-se a les sis hores llargues del díptic de teatre documental «Shock» d'Andrés Lima —recordi's aquella companyia anomenada Animalario— distribuïdes en dos espectacles de tres hores cadascun amb els seus intermedis que, per aprofitar el pont postpandèmia —hi ha qui en diu “vacances”— s'han pogut veure en dies diferents o en un sol dia d'una tirada, a gust de l'espectador.
He parlat de “teràpia col·lectiva” perquè els espectacles «El Cóndor y el Puma» i «La tormenta y la guerra» tenen tot l'aire de voler expulsar els fantasmes que la societat contemporània arrossega des de mitjan segle passat. I el fet és que el director i ànima del «díptic», el dramaturg Andrés Lima encara es queda curt perquè, després de la guerra de l'Iraq —recordi's ara aquell moviment del “no a la guerra”— on acaba el document dels dos espectacles, el món ha viscut una encoberta tercera guerra mundial impulsada pel crac financer del 2008, el crac sanitari del 2019 i el crac bèl·lic russoucraïnès del 2022. I tot, amanit amb crisis col·laterals com la del canvi climàtic, la dels refugiats i les migracions i la crisi energètica que s'espera a la cantonada.
Deia que Andrés Lima i l'equip d'autors i dramaturgs dels dos espectacles es quedaven curts, però no pel que fa a les efemèrides que analitzen en els seus dos muntatges que, pels que les han viscudes, de segur que els porten ressons d'històries per a no dormir i, als que no les han viscudes, els poden produir malsons pensant només en la maldat que mou segons quins dirigents de les elits poderoses de tot el món.
Si el “díptic” es titula genèricament «Shock» és comprensible que contra el xoc s'utilitzi la teràpia. I això no ho aconsegueix un documental fred en suport tradicional, com pot ser el televisiu o el cinema, sinó un documental dramatitzat —amb les emocions a flor de pell— com la companyia del Centro Dramático Nacional porta a escena i en gira des de fa un parell d'anys llargs amb una bona collita de premis, descomptant les pauses per les restriccions sanitàries que han comportat moltes pèrdues per a les companyies de teatre.
Les dues macroobres de «Shock» s'han inscrit dins del que la temporada del Teatre Lliure ha qualificat de “programació internacional” tot i que a banda de la ja vista proposta hongaresa «Imitation of life» i la vinent «After all Sprinville», sense paraules, i «Il cielo non è un fondale», el gruix de la presumpta mirada internacional se l'emporten els espectacles en espanyol, com aquest “díptic” del Centro Dramático Nacional i els anunciats «Lengua madre» i «Canto mineral», una tendència sociolingüística que ja es veu que no necessita sentències com la nefasta del 25% a les escoles i instituts perquè tant els dos grans teatres públics catalans, Lliure i TNC, com alguns de privats de mitjana i gran dimensió, sobretot en gènere musical, el superen amb escreix, malgrat que, pels temps que vivim, no sempre s'obté la resposta que s'esperava dels espectadors.
He titulat «Teràpia col·lectiva contra el xoc». I és així perquè ¿parlar dels cops d'estat de les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat a països de l'Amèrica del Sud com Xile —per cert en procés d'aprovar una nova Constitució— i l'Argentina, passant per fets igualment violents de l'Uruguay, el Paraguay, Bolívia o el Brasil què és sinó fer teràpia col·lectiva?
És una teràpia col·lectiva parlar novament d'Augusto Pinochet, de Jorge Rafael Videla, de les conxorxes de la Casa Blanca, de Richard Nixon, de Henri Kissinger, dels desguassos pudents de la CIA, de les tortures en els interrogatoris i segrestos, dels xocs elèctrics i dels experiments d'electroxocs mèdics que es van heretar de la Segona Guerra Mundial i que es van allargar ben bé fins als anys seixanta, de les intencions de reeducar —que per cert ara s'han tornat a escoltar en veus de demiürgs russos que pretenen reeducar almenys durant un quart de segle els envaïts ucraïnesos— i és una perfecta teràpia col·lectiva barrejar-ho alegrement amb el recordatori cínic de la final Mundial de Futbol del 1978 de la qual es va aprofitar la dictadura argentina per mostrar una cara amable davant el món.
Veure el xilè Salvador Allende, al seu despatx, amb un telèfon de l'època com a única arma, amb les amenaces a l'altra banda de l'auricular, resistint gairebé en solitari al Palau de la Moneda aquell 11-S del 1973 —fatídics onzes esses!—, quan els tancs, els avions i les hosts dels colpistes culminaven el cop d'estat és, de totes totes, una teràpia col·lectiva ni que hagin passat cinquanta anys perquè, en Salvador Allende, les generacions actuals hi poden veure també gairebé solitari i resistent Volodímir Zelenski, al palau de Kíiv, avisant dia rere l'altre i predint el futur.
Fer el salt històric fins a Margaret Thatcher i Ronald Reagan, del Londres de la crisi industrial als EUA del final de la Primera Guerra Freda —aquest parell sí que són dos grans artistassos de l'escena mundial, sobretot en Reagan que venia de les pantalles de cinema!— és també una teràpia col·lectiva que la companyia ajuda a fer amb les arts teatrals, procurant que el contingut documental no se'ls cruspeixi, passant de la divulgació a l'especulació, del dramatisme a la farsa, del caricaturesc al clown, salpebrat amb música i happening.
I entremig, el Papa Joan Pau II, el rus Boris Yeltsin, el sud-africà Nelson Mandela, els Bush, Saddam Hussein, els Aznar, gent de l'Iraq, gent de Síria, gent del Kurdistan, de l'Afganistan, els campaments de refugiats del Líban, l'Hotel Palestina de Bagdad, la plaça Tiananmen de Pequín... Sort que una plataforma circular alleugereix escènicament la volta al món en sis hores.
Sempre hi ha el risc d'estirar massa la corda, ja sigui pel costat del discurs —i d'això pateix una mica el primer espectacle, «El Cóndor y el Puma», que força la tesi— o per la part de la teatralització, més evident en el segon espectacle, «La tormenta y la guerra», que també cal admetre que possiblement perquè el fons documental està més fresc en el record dels espectadors actuals, guanya en atractiu dramatúrgic i fins i tot en vivesa teatral perquè qui més qui menys se'n sent coprotagonista com a testimoni o coetani.
En els dos espectacles del ”díptic” «Shock» hi té un pes important el suport de les projeccions. I no cal dir que hi ha un destacat treball d'escenografia, de vestuari i de caracterització, tenint en compte que un nombre limitat d'intèrprets s'enfronta a un extens quadre de personatges d'entre els quals no em puc deixar d'esmentar el cantant Elvis Presley, tot un “hit” de les sis hores de teatre.
Diu l'escriptora i activista quebequesa Naomi Klein, en qui s'inspira aquest “díptic” d'Andrés Lima, que quan la societat viu una situació de xoc és quan el poder ho té més fàcil per fer que la població accepti submissament que es vagi desmuntant l'estat del benestar guanyat a pols i que s'esqueixi la llibertat, el dret a la sanitat, el dret a la cultura o el dret a l'educació. Una de les opcions per combatre aquesta pèrdua de valors és fer-ne teràpia, teràpia col·lectiva contra el xoc, que vol dir fer història, no oblidar, recordar per aprendre i, sobretot, per no ensopegar dos cops en la mateixa pedra. (...)
