El geni nazi de la ciència política. Així és com fa no res ( el passat mes de gener), Miguel Saralegui definia a les pàgines d’ “El País” a Carl Schmitt. L’article en el qual hi apareixia aquesta definició, tenia com a objectiu deixar constància de la publicació (Editorial El Paseo) d’un “Glosarium” de textos de Scmitt traduïts per Fernando González Viña. I l’articulista, remarcava també en el seu text l’ambivalència amb la qual la intel·lectualitat hispànica s’havia enfrontat a un autor al qual “es coneix poc, encara que sigui molt citat”. Un autor la complexitat del qual ha quedat reflectida a escrits de ments tan poc sospitoses de compartir els aspectes més repulsius del seu ideari, com ara ho són les de Hannah Arendt, Jaques Derrira, Walter Benjamin o Slavoj Zizek. Ments que, en qualsevol cas, es van prendre la molèstia d’analitzar amb rigor allò que havia dit Schmitt, i buscar/rebutjar/comparar en molts casos els evidents paral·lelismes que presentaven aquelles idees, amb idees formulades des de sectors ideològics aparentment situats a les seves antípodes. Sense anar més lluny, només cal recordar l’atac que Schmitt formula contra la democràcia representativa, mentre emet una defensa de la democràcia directa situada a tocar de la que defensen un grapat dels més actius i activistes representats d’allò que fa uns pocs anys, era encara considerat com “la nova esquerra”... i que ara es troba còmodament integrat en escons parlamentaris o governs consistorials , ben representatius de les seves pròpies contradiccions.
Carl Schmitt és precisament el gran protagonista de l’esgotador monòleg ( per culpa de la seva llargària, i també de l’ histriònica interpretació amb la qual ens el presenta Antonio Durán “Morris”) que obre “La tormenta y la guerra”, el segon lliurament d’aquesta mena de díptic creat amb dos anys i una pandèmia de distància de per mig que adopta la forma d’un “Shock I” i un “Shock II”. I aquest monòleg actua també involuntàriament com a frontissa entre els notables encerts que presenta “El cóndor y el puma” , la de vegades desnivellada però globalment molt notable primera part del díptic, i aquest segon tram que fins i tot acaba perdent una mica de vista el seu punt de partida inicial. Aquest punt de partida es troba a l’assaig de Naomi Klein “La doctrina del shock”, un text controvertit , però alhora sòlidament recolzat en una idea central que l’autora alimenta amb arguments també sòlidament estructurats. Resumint en pla esquemàtic: Klein vol demostrar que aquesta derivació salvatge del capitalisme a la qual li donem el nom de neoliberalisme, es sustenta en la desgràcia aliena, i només pot avançar recolzant-se en els beneficis que els ben planificats desastres col·lectius li proporcionen a tan depredador sistema econòmic. “La història del mercat lliure contemporani – afirma Klein- , ha estat escrita amb lletres de xoc”. I per entendre l’estat de xoc que, adoptant diverses formes igualment desastroses, es perpetua fins l’ara mateix sense tenir cap intenció d’aturar el ritme de la seva velocitat de creuer, cal remuntar-se cap els anys 50 del passat segle . Quelcom que “El cóndor i el puma” fa amb acurada precisió, tot aturant-se com cal en aquell moment precís en el qual el substrat ideològic acuradament treballat, es transforma en brutal dictadura que ja no pot ni vol amagar la seva veritable natura. Primer , venen els “Chicago Boys” sàviament ensinistrats per les teories de Milton Friedman, i alegrement lliurats a la promesa de festa neoliberal , mentre ballen a la pista d’una “disco” que al llarg de la proposta, canvia diverses vegades de ritme, sense canviar mai l’objectiu últim de les seves intencions. I després , arriba “allò inevitable” que els dictadors estan obligats a fer molt “a desgrat seu”, si volen preservar els valors que estaven en perill de ser esmicolats: ha arribat l’hora de la tortura, dels estadis convertits en camps de concentració amb trets propers als camps d’extermini, dels desapareguts llançats a l’oceà i transformats en aliment per a peixos, un cop perduda del tot la seva entitat jurídica ,i de les mares i vídues amb mocador al cap que es neguen a acceptar tan misterioses desaparicions. Ha arribat l’hora de l’assalt a la Casa de la Moneda de Santiago de Xile, l’11 de setembre de 1973; l’hora d’escoltar les darreres paraules de Salvador Allende, i els primer discursos d’Augusto Pinochet, i d’aquell altre Jorge Javier Videla que, tres anys més tard, va repetir la mateixa sagnant jugada a Argentina. Tot i que guanyar el Mundial de Futbol, pot aconseguir com si res que una nació sencera se n’oblidi de la dictadura que la governa. Això va passar l’any 1978. I d’això en deixa bona constància també l’espectacle, en un dels nombrosos fragments al llarg dels quals, aquest adopta l’aire burlesc hereu de l’esperit d’Animalario. Llavors, fins i tot és possible que un jugador amb la perruca de Maradona llanci fora de camp una pilota que arribi al punt més alt de la grada d’espectadors: això , malgrat que Maradona, encara que fos Déu segons quines versions, no arribés maia ser seleccionat per a jugar en aquell Mundial. La ironia i l’humor campen també pels seus aires i de forma eixerida, quan Elvis en persona li demana audiència al president Nixon per tal d’oferir-li els seus serveis incondicionals a la Cia o a qui calgués, o quan una dama de Ferro ja una mica oxidada , convida a prendre el te amb pastes al seu admirat Pinochet , ja tampoc en molt bona forma. Lima es deixa per moments arrossegar massa per la gràcia d’unes escenes que guanyarien ritme amb algun lleuger tall. Però controla globalment de forma molt encertada aquest primer xoc amb descarregues elèctriques incloses . I assoleix l’equilibri que, per contra, se li escapa de les mans quan arriba el segon lliurament de la seva proposta.
Començant pel discurs de Schmitt, ara tot es torna força més feixuc, reiteratiu i evident. Curant-se en salut, l’equip responsable de la dramatúrgia de l’espectacle ja ens adverteix que les seves intencions didàctiques, seran sens dubte qüestionades pels crítics punyeters de sempre. I no em queda altra que donar-li la raó als senyors dramaturgs, i qüestionar fins a quin punt el didactisme ,se’n serveix de recursos que trivialitzen una mica el ben tramat discurs kleinià del primer tram, oferint-li a canvi a l’espectador una sèrie de llocs comuns més pendents de provocar emotivitat , que de convidar a la reflexió. La ironia del te de les cinc compartit entre la Dama de Ferro i el dictador xilè, deixa aquí pas a un sopar entre mandataris en el qual fins i tot Mistress Thatcher queda deslluïda, i en qual s’integra de forma forçada la presencia d’una dona àrab que més aviat provoca desconcert. Parlant d’àrabs: desconcertant em resulta també, que l’espectacle els faci parlar , tant a ells com a elles, amb un accent impostat que, per contra, sovint no llueixen ( el criteri , també resulta en aquest sentit un xic aleatori) els personatges anglosaxons. Lamentablement ,aquest accent que sembla voler remarcar la posició desvalguda dels personatges que l’adopten, els trivialitza en excés, els deixa excessivament reduïts a una condició tòpica que no els afavoreix en absolut. I el ben armat constructe kleinià que intenta presentar el desastre induït com a gran arma neoliberal, queda reduït així sovint a l’acumulació de penúries, més orientada a provocar efectes sentimentals, que a obrir ramals analítics. Tampoc la presencia del senyor Aznar i la molt olímpica (qui pot oblidar la seva promesa de castís “cafè con Leche”) Ana Botella, van més enllà de l’acudit previsible també amb inconfusible marca Animalario. I el joc metateatral que s’intenta establir fent-vos assistir a un assaig de la parodia, resulta innecessàriament sobrer. L’integral d’aquest estat de xoc, acaba així esmorteint una mica l’eficàcia del seu punt de partida, encara que el conjunt no deixi de resultar desnivelladament valuós.
