La Traviata - Paco Azorín

informació obra



Direcció:
Gustavo Dudamel
Intèrprets:
María Valverde
Sinopsi:

Una traviata que esdevé un cant d’amor i llibertat. Seguint la ferma vocació de contribució en el panorama operístic espanyol, el Festival Castell de Peralada presenta una nova producció pròpia novament amb Paco Azorín com a director i responsable de l’espai escènic. Després de l’èxit assolit el 2015 amb Otello de Verdi, guardonada com a Millor Producció de l’Any als Premis Lírics Campoamor, La traviata (sempre libera) d’Azorín pretén fugir dels tòpics i fer un gir de 180 graus per veure i gaudir d’aquesta història d’amor sota una nova perspectiva: la d’una dona alliberada. Segons explica el mateix director, “l’empoderament de la dona a principis del segle XXI ens ha permès veure el món amb uns altres ulls, amb una visió molt més oberta, global i integradora”. Aquesta Traviata presenta la protagonista “com una dona lliure, un esperit lliure molt més enllà d’una lectura superficial o tòpica. Una dona que no necessita consells o tuteles per ser ella mateixa en tot moment, per gaudir de la vida que vol dur i per estimar amb total llibertat l’Alfredo”. Novament el Festival ha reunit per a l’ocasió un elenc de primer nivell encapçalat per la soprano russa Ekaterina Bakanova, una de les violetes del moment des que el 2015 va debutar al Covent Garden amb aquest rol substituint Sonia Yoncheva cinc hores abans de l’inici de la funció, per la qual va assolir un èxit rotund gràcies al seu poder vocal enlluernador. El flamant guanyador del concurs Operalia 2011, el tenor René Barbera –primer premi del jurat i també premi del públic–, serà Alfredo a Peralada. I el baríton americà Quinn Kelsey es posarà en la pell de Giorgio Germont, rol que amb què va debutar també a la Royal Opera House el 2016. El Cor Intermezzo torna al festival al costat de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la batuta del director Ricardo Frizza. 

Crítica: La Traviata - Paco Azorín

11/08/2019

De la dona esgarriada a una dona tènuement apoderada

per Núria Sàbat

Han passat 166 anys des que La traviatade Giuseppe Verdi (música) i Francesco Maria Piave (llibret) s’estrenés al teatre La Fenice de Venècia. Temps suficient perquè les dones iniciessin una lluita que les ha de portar fins a un apoderament cada vegada més ferm però encara no assolit del tot i que, entre molts altres aspectes, reclama una revisió del clixé femení que l’art en general ha contribuït a consolidar, si bé –i cal dir-ho– ja se’n comencin a veure les primeres i sovint reeixidíssimes mostres. En aquest sentit, resulta especialment interessant aquesta proposta de Paco Azorín (direcció d’escena i escenografia) que pren el crit de la protagonista: “Sempre libera” per fer-ne, ell també, tota una declaració d’intencions i una nova lectura en què Violetta Valéry (la Marguerite Gautier de La dama de les camèliesen què es basa l’òpera de Verdi) esdevingui una dona capaç de decidir i d’actuar segons la seva voluntat i no la d’una societat hipòcrita i masclista. Una visió de la dona més d’acord amb el fer i sentir actuals que malauradament no acaba de mostrar-se en escena amb la contundència que ens hauria agradat; Violetta es vol lliure, i ha fet passes en aquest sentit –el determinisme, el sentiment de culpa i de penediment, per exemple, han quedat esvaïts–, però no ha aconseguit ser l’única mestressa del seu destí. Per a això, hauria calgut capgirar radicalment el llibret, intenció que no s’adiu amb el plantejament summament respectuós que Azorín sempre ha demostrat cap als textos originals, malgrat la puntual i enigmàtica incorporació en aquest cas d’un nou personatge: una nena fruit de la relació de la protagonista amb Alfredo que pot entendre’s com a baula d’una cadena que la uneix a un passat que potser ella podrà trencar definitivament.  

Sigui com sigui, La traviataque s’ha vist a Peralada és un muntatge atractiu i acurat en tots els aspectes que, en la segona funció, va captivar el públic pel cromatisme de les imatges i del vestuari d’Ulises Mérida –que juga especialment i simbòlica amb el roig, el negre i el violeta–, l’emoció de la música –a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Liceu sota l’experta batuta de Riccardo Frizza– i, sobretot, pel carisma i la força escènica d’aquesta brillant soprano que és Ekaterina Bakanova, ben acompanyada de la mezzosoprano Laura Vila (Flora Verboix) i de la soprano Marta Ubieta (Annina).

El tenor René Barbera (Alfredo Germont o alter egod’Armand Duval) llueix més com a tenor que com a actor, mentre que el baríton Quinn Kelsey (Giorgio Germont) exhibeix la seva veu greu i fosca. Els tenors Vicenç Esteve Madrid i Quintín Bueno, Carles Daza (baríton), Guillem Batllori (baix baríton), i els baixos Stefano Palatchi, Antonio Fajardo i Néstor Pindado conformen el repartiment masculí.

Una Traviata viva i dinàmica, en què l’energia del Coro Intermezzo, dirigit per José Luis Basso, hi aporta moments de gran intensitat dramàtica, i que palesa el bon fer de Carlos Martos (coreografia i moviment escènic) i l’encert d’incorporar-hi un reduït grup d’acròbates que hi juguen un paper important en fusionar-se amb l’escenografia –que transforma el terra en paret i juga bàsicament amb quatre grans i polivalents taules de billar col·locades en diferents posicions– i desenvolupar-hi un rol determinant per tal de plasmar l’original concepte d’Azorín de construir dos plans –un d’horitzontal ocupat pels cantants i que representa el de la realitat, i un de vertical, territori de l’ideal imaginat pels protagonistes, pel qual es mouen els acròbates– que només arribaran a trobar-se poc abans del desenllaç d’aquesta conegudíssima òpera.