Han passat 166 anys des que La traviatade Giuseppe Verdi (música) i Francesco Maria Piave (llibret) s’estrenés al teatre La Fenice de Venècia. Temps suficient perquè les dones iniciessin una lluita que les ha de portar fins a un apoderament cada vegada més ferm però encara no assolit del tot i que, entre molts altres aspectes, reclama una revisió del clixé femení que l’art en general ha contribuït a consolidar, si bé –i cal dir-ho– ja se’n comencin a veure les primeres i sovint reeixidíssimes mostres. En aquest sentit, resulta especialment interessant aquesta proposta de Paco Azorín (direcció d’escena i escenografia) que pren el crit de la protagonista: “Sempre libera” per fer-ne, ell també, tota una declaració d’intencions i una nova lectura en què Violetta Valéry (la Marguerite Gautier de La dama de les camèliesen què es basa l’òpera de Verdi) esdevingui una dona capaç de decidir i d’actuar segons la seva voluntat i no la d’una societat hipòcrita i masclista. Una visió de la dona més d’acord amb el fer i sentir actuals que malauradament no acaba de mostrar-se en escena amb la contundència que ens hauria agradat; Violetta es vol lliure, i ha fet passes en aquest sentit –el determinisme, el sentiment de culpa i de penediment, per exemple, han quedat esvaïts–, però no ha aconseguit ser l’única mestressa del seu destí. Per a això, hauria calgut capgirar radicalment el llibret, intenció que no s’adiu amb el plantejament summament respectuós que Azorín sempre ha demostrat cap als textos originals, malgrat la puntual i enigmàtica incorporació en aquest cas d’un nou personatge: una nena fruit de la relació de la protagonista amb Alfredo que pot entendre’s com a baula d’una cadena que la uneix a un passat que potser ella podrà trencar definitivament.
Sigui com sigui, La traviataque s’ha vist a Peralada és un muntatge atractiu i acurat en tots els aspectes que, en la segona funció, va captivar el públic pel cromatisme de les imatges i del vestuari d’Ulises Mérida –que juga especialment i simbòlica amb el roig, el negre i el violeta–, l’emoció de la música –a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Liceu sota l’experta batuta de Riccardo Frizza– i, sobretot, pel carisma i la força escènica d’aquesta brillant soprano que és Ekaterina Bakanova, ben acompanyada de la mezzosoprano Laura Vila (Flora Verboix) i de la soprano Marta Ubieta (Annina).
El tenor René Barbera (Alfredo Germont o alter egod’Armand Duval) llueix més com a tenor que com a actor, mentre que el baríton Quinn Kelsey (Giorgio Germont) exhibeix la seva veu greu i fosca. Els tenors Vicenç Esteve Madrid i Quintín Bueno, Carles Daza (baríton), Guillem Batllori (baix baríton), i els baixos Stefano Palatchi, Antonio Fajardo i Néstor Pindado conformen el repartiment masculí.
Una Traviata viva i dinàmica, en què l’energia del Coro Intermezzo, dirigit per José Luis Basso, hi aporta moments de gran intensitat dramàtica, i que palesa el bon fer de Carlos Martos (coreografia i moviment escènic) i l’encert d’incorporar-hi un reduït grup d’acròbates que hi juguen un paper important en fusionar-se amb l’escenografia –que transforma el terra en paret i juga bàsicament amb quatre grans i polivalents taules de billar col·locades en diferents posicions– i desenvolupar-hi un rol determinant per tal de plasmar l’original concepte d’Azorín de construir dos plans –un d’horitzontal ocupat pels cantants i que representa el de la realitat, i un de vertical, territori de l’ideal imaginat pels protagonistes, pel qual es mouen els acròbates– que només arribaran a trobar-se poc abans del desenllaç d’aquesta conegudíssima òpera.
