Ha costat, però aquí el tenim: gràcies als irreductibles esforços i a la tossuderia d’una mena de deessa Pal·las Atenea amb antifaç i amb aspecte de reptadora performer punk , l’emblemàtic Partenó que tant associem als fonaments mateixos de la cultura, la democràcia i la forma de vida europea, llueix tota la seva esplendor al bell mig de l’escenari del Mercat de les Flors. Cert: aquesta esplendor no se sustenta en el noble marbre, com sí ho fa la d’aquell altre un xic malmès però tot i així encara ben gloriós Partenó que corona l’Acròpoli atenenca. Però malgrat tot, també fa la seva bona patxoca, aquest succedani de cartró pedra. Potser vosaltres sou d’aquelles persones que quan comencen a llegir les instruccions per muntar un moble d’Ikea o comproven que hi ha una peça que no encaixa, s’atabalen de seguida, i acaben llençant la tovallola. Però ella no; ella , aquesta deessa guerrera encarnada en el cos transicionat de Phia Ménard , no està feta d’aquesta pasta. Al llarg d’una hora llarga, l’hem vista anant aixecant el temple , sense quedar mai abatuda quan la construcció semblava resistir-se . I al llarg d’aquesta hora llarga que no es fa mai llarga perquè a mesura que l’edifici va prenent forma, ja te n’adones que també està prenen forma quelcom molt gran a nivell escènic, la deessa constructora ens ha llençat un bon grapat de mirades, d’aquelles que et deixen clar fins a quin punt la seva determinació no es deixarà vèncer per cap dificultat imprevista que se li presenti pel camí.
Però ja sabeu allò que va dir un rei hispà, quan després de donar-li una bona queixalada a les arques de l’estat fent sortir de les drassanes una armada invencible, va poder comprovar com els vaixells d’aquesta armada quedaven ben aviat vençuts per culpa de les tempestes marines. ”Jo, no he enviat les meves naus a lluitar contra els elements”, va exclamar llavors el rei, malgrat que quan construeixes una armada així, cal tenir sempre precisament molt en compte els elements .Doncs tampoc la nostra deessa guerrera ha tingut en compte els elements. I no ha caigut en el fet que un temple de cartró, a la que caiguin quatre gotes, pot quedar convertit en una bona ruïna. I ara no estic parlant d’unes simples goteres, sinó d’un sinistre total. D’altra banda, el que li espera a aquest temple cartonat, va molt més enllà de les quatre gotes. Des que l’enyorat Peter Brook va escollir un llavors inactiu mercat de les flors per a representar-hi aquí dins la seva “Carmen” fa a la vora quatre dècades , i des que aquest espai va passar a convertir-se ja de forma fixa en espai teatral i dansaire, mai s’havia vist aquí dins un diluvi com el que fa caure Phia Ménard damunt d’aquesta pobre construcció: dir que en aquest escenari plou a bots i barrals, és quedar-se molt curt. La portentosa tempesta ,ve a confirmar no ja que som davant d’una proposta escènica molt gran ( com apuntava abans) sinó que som ficats en un espectacle del tot excepcional, d’aquells que deixen marcat un festival com ara el Grec, i es converteixen en prodigiós cim insuperable d’un final de temporada. I la tempesta que per moments sembla disposada a engolir-nos a tots plegats mentre ens manté en un permanent estat de fascinació, ve a demostrar alhora fins a quin punt la trilogia pecadora que ens presenta Ménard sap com convertir la proposta conceptual en hipnòtic espectacle visual .Ménard ens volia mostrar com la teòricament sòlida estructura damunt la qual es recolza una civilització europea d’altra banda defensada sense embuts per ella mateixa , encara que en qüestioni el funcionament, no ofereix en realitat l’aixopluc d’un sostre sòlid. Darrera la bonica façana (com darrera de tantes declaracions més o menys oficials ,i de tantes legislacions farcides de bons propòsits però mancades de mitjans per a convertir-los en realitat, i de vegades mancades també de veritable voluntat política) , s’hi troba la fragilitat d’un edifici europeu que massa sovint deixa els seus ciutadans dormint al ras i sota la pluja... i que massa sovint també, no troba la forma d’acollir als nou vinguts que aspiren a compartir ciutadania i sostre . Però Ménard, enlloc de recórrer al discurs pautat més o menys previsible i al didactisme més o menys fàcil, li dona al concepte el format d’una gran metàfora escènica , dotada d’una força visual, escenogràfica i sonora del tot aclaparadora.
Després de la tempesta, ve la clama? No pas. El diluvi que sembla haver deixat anar a la deriva tot un continent, cedeix ara el lloc a un espai un xic aquàtic i encara només entrevist entre la foscor que et deixa novament clavat a la butaca: a mesura que es va fent la llum, es va fent també cada cop més evident que som davant del més impactant espai escènic vist a Barcelona en molt de temps. En qualsevol cas; com ja ha quedat dit, el Partenó de cartró ha deixat en evidència la fragilitat arquitectònica de l’edifici europeu. Però ara cal demostrar també la fragilitat damunt la qual se sostenen aquelles torres de Babel que pretenen assolir el cel recolzant-se en els falsos deus, tant si aquest tenen un fonament teocràtic, com si recorren a la sacralització de la tecnocràcia. Tots els deus, cadascun a la seva manera, reclamen aquella mena de vassallatge que s’apropa o entra ja de ple en l’esclavatge. I tots els deus (també aquells que divinitzen la màquina ) fan us dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses. Mentre el cos de Ménard reposa després de tant esforç constructor i es prepara per l’assalt final , el cos i la veu d’Inga Huld Hákonardóttir es mostren ben disposats a assumir aquests funcions sacerdotals. I en aquest sentit, cal tenir presents les paraules pronunciades en una entrevista per la creadora de l’espectacle. Com a feminista que és, Ménard ha triat una sacerdotessa i no un sacerdot, no pas per situar aquest segment en el territori del matriarcat, sinó per evidenciar com la mateixa dona s’ha convertit sovint i es segueix convertint encara ara en portaveu de les estructures del patriarcat. Però també aquí, Phia s’estalvia els discursos escènics evidents, per tal que sigui l’espectacle qui evidenciï el concepte de forma complertament espectacular. La sacerdotessa amb quelcom també d’emperadriu totpoderosa amb el seu bon punt de dominatrix (els seus esclaus/súbdits no estan exempts de sentir aquella mena de plaer que provoca el vassallatge fruit de l’obediència fanàtica) , es disposa a convertir la construcció de la torre en un ritual tan repetitiu com magnètic. I es disposa a lloar la divinització de “la Machine” . Quelcom que , per cert, em va fer pensar en el grandiós i econòmicament fracassat musical basat en la pel·lícula “Metropolis” que Jérôme Savary va dirigir al seu moment a Londres.: que hagi vist l’espectacle de Ménard i vulgui escoltar ara l’enregistrament discogràfic d’aquella peça, podrà comprovar fins a quin punt resulta similar l’èxtasi provocat per l’adoració de “la Machine”. Ménard, per cert, fa que arribat aquest punt, Inga adopti el mateix caràcter poliglota que, segons La Bíblia, va ser el càstig diví enviat per Déu per tal que els que construïen la torre de Babel no s’entenguessin els uns amb els altres, i aquesta acabés col·lapsant.
I quan arriba el col·lapse, arriba també la desolació i el desert. Aquí tenim de tornada a Ménard, descendent per aquesta torre que s’ha anat aixecant de forma desafiant davant nostre... fins a arribar a aquell punt en el qual es toca sostre i ja només resta espai per a la realitat de la caiguda. Passat el moment de glòria de les grans estructures arquitectòniques escenogràfiques, Ménard tira ara mà de la pintura, deixant clar que només amb ella, ja es pot crear un ombrívol nou espai escènic també del tot esplèndid. Ménard ens mostra ara el seu transsexual cos nu i indefens. I el converteix també en metàfora , com havia fet abans amb els gegants decorats anteriors. Aquest cos estirat a terra que ha sabut reinventar-se d’acord amb la seva realitat més íntima , està alhora incitant-nos a reinventar un continent, tot partint no pas de la seva negació i de la negació del seu legat, sinó partint de la necessitat de recuperar l’arrel dels seus fonaments. Doncs, si més no, els nostres fonaments com a espectadors, sí que queden renovats, quan et trobes davant d’una peça tan magistral com aquesta.
