Segona incursió de Robert Carsen en la tetralogia de L’anell dels nibelungs seguint la filosofia exhibida a L’or del Rin . La sobrietat d’aquest desigual muntatge de La valquíria insisteix en la denúncia ecologista i la capacitat destructiva del poder mostrada en l’òpera pròleg. Una moderna i metafòrica posada en escena elimina la naturalesa de l’escenari i la substitueix per simbòliques composicions, amb la neu, les bromes i el foc com a principals elements il·lustratius. El muntatge respecta l’essència del relat de Wagner i elabora un discurs coherent amb la música i molt respectuós amb el treball de l’equilibrat repartiment.
Els cantants van ser els grans triomfadors de la vetllada de gairebé cinc hores, mentre que Josep Pons i l’orquestra es van repartir sonores esbroncades i aplaudiments com a resultat de la seva irregular actuació, especialment desajustada en el segon acte. Carsen, escarmentat per la divisió d’opinions de l’any passat, ni tan sols va anar a saludar. Klaus Florian Vogt (un Siegmund de gran prestància escènica amb cristal·lí registre en els aguts) i Iréne Théorin (una vibrant i brillant Brünnhilde en l’aspecte vocal i dramàtic) van ser els més aclamats.
També es va merèixer el reconeixement del Liceu Albert Dohmen, que va interpretar l’humanitzat déu Wotan. El baix, abillat amb un uniforme militar al saló del seu palau-walhalla, va mantenir un sòlid timbre que li va permetre arribar al complex final sense problemes i al mateix temps exhibir la seva vis dramàtica tant en els moments d’ira com en els moments commovedors juntament amb la seva rebel filla Brünnhilde.
No menys esplèndida va ser la composició que Anja Kampe va fer de Siegliende, la germana enamorada de l’heroi Siegmund. Expressiva en les emocions i amb un gran domini cantor es va merèixer l’ovació del públic. Una encertada Mihoko Fujimira i Eric Halfvarson van complir el seu rol. En conjunt, l’espectacle respon a les expectatives de la que és l’òpera dramàtica i musicalment més completa de la tetralogia.
