La Ventafocs. El musical a ritme dels 50

Familiar | Musical

informació obra



Text:
Dani Cherta
Composició musical:
Keko Pujol
Escenografia:
Ximo Díaz
Il·luminació:
Ximo Díaz
Vestuari:
Antonio Harillo
Coreografia:
Sílvia López
Vídeo:
Ramses Moraleda
Ajudantia de direcció:
Brugués Faura
Intèrprets:
Jordi González, Roser Colillas, Magda Puig, Anna Ventura, Ivan Padilla, Sílvia López
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Direcció:
Ferran Dordal
Sinopsi:

Dotze de la nit : 

la Ventafocs perd la sabata que la Fada Madrina li ha proporcionat per anar al Ball de Màscares de l’últim curs. 

En Sam, de l’equip de beisbol de l’Institut, coneix una noia misteriosa que fuig corrents en sonar el rellotge, de la qual queda bojament enamorat.

De mentres, en la seva vida normal, netejar, rentar i cuinar són les tasques imposades a la Ventafocs, per l’autoritària madrastra, que menysprea la voluntat que té la nostra heroïna de voler prosperar. 

Ben aviat, els protagonistes de la nostra història s’adonen que hi ha un objectiu que els uneix: aconseguir la beca d’estudis musicals per a la universitat de Julliard . En Sam mourà cel i terra per retrobar-se amb la noia, i així els dos lluitaran per aconseguir la beca i viatjar junts per fer realitat el seu somni. 

El principal teló de fons de la nostra història gira entorn a la igualtat d’oportunitats. 

No és fàcil, però la Ventafocs lluitarà contra corrent per demostrar que els drets socials comencen pels drets personals. Ella evidenciarà que les petites accions individuals són fonamentals per encapçalar qualsevol revolució social.

Crítica: La Ventafocs. El musical a ritme dels 50

22/02/2016

Una mena d'au pair a ca la madrastra amb rock a la sang

per Andreu Sotorra

(...) L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.

L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans. (...)

La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament. (...)

Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat. (...)