Hi ha una tendència, entre el gremi de l'escenografia, que quan es fa un espectacle que es refereix a la vida, obra i miracles d'un escriptor o una escriptora, s'opta per posar piles de llibres escampades com un element de l'atrezzo imprescindible, com si es volgués deixar ben clar d'entrada: “Ep! que aquest senyor o aquesta senyora escrivien llibres!”. És el que passa en aquesta mirada orientativa i onírica a la vida, obra i miracles de l'escriptora Víctor Català, pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966). Piles de llibres sobre el triangle verd de gespa artificial, enmig d'un cubicle de simbologia empordanesa, encapsulat entre dues parets, en un lleu pendent.
¿Però què farà d'aquí a uns quants anys el gremi de l'escenografia quan algú vulgui parlar en teatre d'un escriptor o una escriptora que vingui del món digital i del llibre electrònic? ¿Ens imaginen tot de minúsculs llapis de memòria escampats a l'escenari? ¿O alguns iPads del temps de Maria Castanya com una pila de ferralla? ¿O uns quants ordinadors obsolets com en un cementiri de cotxes?
El que no falta en aquest agosarat muntatge romàntic i introspectiu sobre una hipotètica personalitat de Víctor Català, «La Víctor C.», és el llit de la casa pairal, un catre del casal de l'Escala on l'escriptora, sembla que després d'un lleu accident domèstic a casa del nebot a Barcelona, va decidir aclofar-se uns deu anys fins a la seva mort, quan ja en tenia 96, almenys de cara a la galeria, perquè, de fet, també es llevava cada dia i feia, mentre va poder, una part de la seva vida a la casa pairal i al jardí fins que tornava al llit on, allà sí, rebia personalitats, amics, també grups de l'escola de nenes, diuen, i fins i tot algun periodista que s'interessava per la seva obra, publicada amb estretors, censures i dificultats en plena Dictadura.
Un d'aquests periodistes o cronistes de l'època va ser l'escriptor Baltasar Porcel que li va fer una entrevista el 1965, un any abans de la mort de Víctor Català, publicada a la revista Serra d'Or, mitjà on Porcel va col·laborar en els seus inicis d'arribada a Barcelona sota l'acolliment de Joan Triadú. I és Baltasar Porcel qui ja dóna a entendre que la Víctor Català, pel que li havia explicat, se la sabia molt llarga, capaç de fer-se una imatge personal al seu gust i que en el fons de la seva aparent modèstia literària —“Jo escric tal com em raja i em va venint,” li diu traient-se importància— era una dona de ferro que es va formar entre el poder matriarcal de les dones de la família —l'àvia, la mare, les minyones...—, totes sota el jou dels homes, o de l'home de la casa, el pare de Caterina.
Quan una obra de teatre s'adapta a partir d'una novel·la, l'autor de l'adaptació deconstrueix l'original per deixar-ne el més essencial. ¿Recordem, per exemple «Jane Eyre», dirigida per la mateixa Carme Portaceli i adaptada per Anna Maria Ricart al Teatre Lliure? En canvi, quan una obra de teatre neix i creix a partir d'uns personatges de ficció d'uns contes o d'uns apunts biogràfics, naturalistes i sensorials, l'autor de l'adaptació —autora en aquest cas, Anna Maria Ricart— construeix a partir del teatre el que podria ser una narració.
La versió dramatúrgica de «La Víctor C.» intenta aprofundir, fins on pot, en el misteri personal que envolta Caterina Albert, sense anar més enllà ni fer especulacions, per exemple, sobre la seva vida amorosa o sexual. I ho fa des de la nena que potser amagava una artista innata pel dibuix i la pintura fins a la dona ja madura que s'expressa per mitjà de la paraula escrita i que, forçant la imaginació i la fantasia, expulsa a vegades amb aspror, a vegades, amb ràbia, a vegades amb enorme sensibilitat poètica, el seu jo interior i la seva percepció del món que l'envolta.
Quan una obra de teatre no té un registre estrictament dramàtic —els típics planteig, nus i desenllaç, vaja— com «La Víctor C.», que ha dirigit Carme Portaceli com una mena de targeta de presentació al capdavant de la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya, s'eleva —com ho fa aquesta— gràcies a l'estol d'intèrprets i gràcies també, a la riquesa textual que ells mateixos han definit amb un cert aire respectuós com un “monument a la llengua”.
Al centre de «La Víctor C.» hi ha l'actriu Rosa Renom, capaç de passar de la vitalitat diàfana de Mercè Rodoreda a la decadència i les ombres de Víctor Català. És ella qui a partir del discurs d'alguns dels contes de Víctor Català i, sobretot, dels apunts del recull «Mosaic», ha anat elaborant una imatge del que podria ser la personalitat de Víctor Català, una escriptora de qui, a banda d'algunes fotografies, no hi ha gairebé rastre de cap model de veu ni moviment, malgrat que va viure la plenitud literària en la primera meitat del segle XX quan la imatge ja en deixava testimoni.
És l'actriu Rosa Renom, doncs, qui dóna veu a Víctor Català mentre al seu voltant, la resta d'intèrprets entra i surt de la pell i l'ànima de segons quins personatges de ficció o de personatges de l'època, a vegades per dotar-los d'un discurs emotiu o, altres vegades, per caricaturitzar i ridiculitzar els prejudicis dels lletraferits que van veure darrere de «La infanticida» la mà i la ploma d'un home i que es van quedar de pasta de moniato quan van saber que s'hi amagava una dona —i a més terratinent!— cosa que va ser l'origen del pseudònim utilitzat des d'aleshores per l'escriptora.
«La Víctor C.» és un espectacle per paladejar-ne el llenguatge i la potència literària que l'adaptació no ha adulterat. Un llenguatge que en alguns moments sembla que surti d'un amagatall on s'hi ha estat molt de temps, que segons quina generació no se'l sentirà prou seu, però que no per això no deixa de ser enriquidor i fins i tot comprensible.
De la infantesa de Caterina als episodis imaginats o viscuts, a la idealització del jardí pairal, del bestiar domèstic i de granja de la casa i del camp, de la vella minyona Magdalena —la veu, l'oïda i la vista de tota la vida—, de la germana Amèlia, de l'amiga Lola, de la mare confident, de l'àvia dirigent... del pare que no admet una filla segrestada per la follia de l'art i que frustra amb mal geni algunes aspiracions amagades de la petita Caterina com quan, en un matí d'inspiració pictòrica, ella es decideix a fer un mural a la paret de la cambra que admiren totes les dones de la casa i que el pare ordena esborrar amb dues bufetades quan el descobreix.
De la vida a la mort. Així és com transcorre el muntatge de «La Víctor C.». Amb moments brillants per a cadascun dels intèrprets —l'espectacle és mèrit de tots ells— i diria que d'un esforç considerable d'assaig i aprenentatge de llengua per a tots en general, però encara més en segons quin traç de discurs com el del conte «L'Aleixeta» que interpreta l'actriu Anna Ycobalzeta, sota el risc d'endurir el ritme de l'espectacle que, a pesar de la seva complexitat textual, s'allarga fins a una mica més de les dues hores. Hi ajuda a fer-ho més lleuger una bona matisació de la direcció, un complement audivisual i sonor, el moviment coreogràfic i, feta l'observació inicial de les piles de llibres, una escenografia que s'adapta a l'ambientació entre onírica i claustrofòbica que es respira a la cambra pairal de Víctor Català. (...)
