Vivim la vida o la gravem per editar-la al nostre gust ? Aquesta és la pregunta que deixen caure l’autor Carles Mallol i el director Gorka Lasaosa al titular del text de presentació del nou espectacle de la Flyhard. Aquesta és, doncs, la pregunta clau al voltant de la qual s’articula una “comèdia domèstica , negra i salvatge sobre les relacions entre pares i fills al segle XXI” construïda al voltant del molt especial regal videogràfic que uns pares li han anat preparant al seu fill al llarg dels seus primers divuit anys de vida, Un regal que es disposen a donar-li, ara que el nano és ja a punt d’arribar a la majoria d’edat. No; no som davant d’un thriller, com el mateix títol que precedeix a aquestes paraules us podria potser fer creure equivocadament. Però sí que hi ha en aquesta obra un misteri sense resoldre que té a veure amb una piscina, i amb allò que va passar en ella el dia que el nen de la casa es va llançar a nadar per primera vegada. I ja posats, i com a les gran pel·lícules d’aquell genial mestre del misteri anomenat Alfred Hitchcock que sempre sabia com mostrar les tèrboles corrents ocultes que es mouen per sota dels més aparentment tranquils interiors domèstics, també aquí hi ha un bon McGuffin. Per si no ho recordeu, McGuffin era la paraula amb la qual Hitchcock designava aquell element argumental que , tot i semblar inicialment el punt central de tota la trama, no és en realitat altra cosa que l’excusa narrativa que permet entrar a fons en aquelles invisibles corrents ocultes que constitueixen la veritable clau de tot plegat. I aquí , el McGuffin es troba en el ben peculiar vídeo ( no entrarem en detalls per allò dels spoilers, tot i que el primer diàleg de l’obra ja ho deixa ben clar) que el papa i la mama del noi es plantegen incloure - o no incloure -en el seu tan personal regal.
Per cert: si això sí fos un trhrller amb conseqüències criminals, aquesta comèdia “domèstica, negra i salvatge” podria semblar-se una mica ( a mi em va venir al cap en algun moment ) a una versió casolana i en pla bon rotllo de “Peeping Tom (El fotógrafo del pánico) ”, l’extraordinària obra mestra filmada per Michael Powell que tan escàndol va causar a l’Anglaterra del 1960, i que pràcticament va acabar amb la carrera del seu excepcional director. En ella, ens trobàvem a un “serial killer” que filmava en primer pla l’últim sospir d’horror de les noies a les quals assassinava tot fent servir com a ganivet un dels peus del trípode de la seva càmera . I que obrava així com a conseqüència dels experiments als quals l’havia sotmès un pare científic que s’havia dedicat a filmar les reaccions del fill davant el terror provocat pel mateix pare al llarg de tota la seva infància. Cert; el context no és en aquest cas ni de lluny tan pervers. Però tal i com i apunten els creadors de l’espectacle en la seva pregunta introductòria, sovint allò que sembla tan espontani quan ho veiem ficat en un vídeo domèstic, respon com en el cas del terrible pare científic de la pel·lícula a una certa posada en escena. O potser és fruit només de l’editatge amb el qual hem manipulat les imatges, per quedar-nos amb allò que més ens escau, que més s’adiu a la construcció mental que hem fet de la nostra existència, i que volem mostrar als altres. I un cop veiem aquella imatge enregistrada que buscàvem, fins i tot nosaltres mateixos ens volem oblidar sovint del context en el qual es va produir, per tal de fixar el resultat final de la filmació com a l’única veritat tangible d’aquell moment. Sí: ja sabem que la memòria és molt traïdora . Però substituir-la pel record prèviament editat, no dona pas més certesa verificable.
Però tornem al McGuffin. El cas és que, encara que es tracti d’una excusa, el McGuffin ha de tenir una certa solidesa darrera seu que li doni també una certa credibilitat al conjunt . Ha de presentar una versemblança que , sense necessitar passar la prova del polígraf dels fets inqüestionables, li ofereixi com a mínim una aparença creïble a tot el que ve després. I em temo que el McGuffin al qual s’enganxa el text de Mallol i al voltant del qual construeix tota la seva obra, no compleix aquest requisit. Com ho diria per no dir massa i entrar en el terreny de les revelacions argumentals excessives? Em temo que l’autor té tantes ganes de fer servir aquest vídeo indiscret amb forma de McGuffin per tal de revelar-nos les fragilitats damunt les quals se sustenten tant la relació d’aquests pares amb aquest fill, com la mateixa relació de parella dels pares, com l’enganyós vincle que mantenim amb les imatges filmades que volem convertir en dogma de la realitat inqüestionable, que acaba oblidant-se excessivament d’aquesta versemblança .De fet , la mateixa possibilitat d’existència del vídeo – això només ho entendreu veient l’obra- entra en contradicció amb allò que acabem sabent sobre els forats comunicatius que existeixen en aquest grup familiar. I la comunicació pares i fill hauria de ser allò que se’n diu ben intensa i sense cap mena de límits ni vergonyes , si vols fer creure que pots filmar un vídeo que, alhora, desafia límits logístics tècnics que caldria també tenir molt en compte. I em temo que l’autor desaprofita també la possibilitat de donar-li al text vessants potser més inquietants que l’haguessin enriquit : la tan esmentada escena de la piscina apuntava en aquest sentit unes sortides desaprofitades que li haguessin ofert una més estimulant envergadura a l’obra. I encara em temo que , centrant-se en l’impacte del vídeo, l’obra descuida força el perfil dels personatges, els fa reaccionar de vegades de forma tirant a poc desenvolupada ( el cas del nano davant les imatges que veu, em sembla evident) , o els hi ofereix sortides exculpatòries també poc versemblants ( quelcom que resulta aclaparador en el cas de la mare). Cert: l’espectacle presenta aquell segell marca de la casa que li dona un distintiu toc de qualitat i lleugeresa a gairebé tot allò que passa per l’íntim escenari de la Flyhard. I ofereix tres prou sòlides interpretacions que aconsegueixen fer-nos sentir al saló – o al dormitori – de casa seva. Però la sensació final és que Mallol ha volgut potser fer aixecar cap amunt el seu text deixant apuntades totes les possibilitats que aquest oferia , però sense donar-li prou solidesa als seus fonaments , i servint-se de vegades de recursos ( aquesta paraula “fracàs” que s’entrebanca! ) tirant a massa evidents. I amb aquest McGuffin, no hi ha qui se’n surti, quan es tracta de filmar un vídeo compromès !
