S’aixeca el teló vermell. S’encenen gradualment els llums de l’escenari. Primer hi ha quatre siluetes retallades pels focus de contra. S’encenen els llums frontals i reconeixem les quatre figures. Son quatre estripteasistes. Dos homes, dues dones.
La primera es posa a cantar líric, un refilet de coloratura. A mida que la veu viatja cap a les cotes agudes, li van caient les peces de roba una a una. Un cop nua, somriu amb picardia, recull la roba i fuig entre bambolines. El segon estripteasista toca un instrument de vent (o també pot ser un acordió), sense aixecar els dits de l’instrument, li va caient la roba fins a quedar-se només en corbata. És vermella. Es porta la punta de la corbata a la boca i tot seguit, desapareix. El tercer estripteasista és un capellà de bigoti amb sotana. Un cop comença el número, sota els hàbits es revelen unes sabates de tacons d’agulla i unes cames depilades a la cera, curosament enfundades en unes mitges de reixeta i lligacama. Quan estem a punt de veure-li la ratlla del darrere, tot just a la frontera de l’heretgia, l’ambigua figura arrufa el bigoti i desapareix per art de màgia. La quarta estripteasista es despulla començant per les joies i acabant per les pestanyes i la piga. Al final, només resten d’ella un parell de guants negres, suspesos a l’aire per un moment, i tot seguit desapareixen ballant darrere el teló. Mentre els llums baixen, sentim els quatre estripteasistes comentar la jugada i riure entre bambolines. De sobte es fa silenci i baixa el teló. Foscor total.
Finalista a dramatúrgia/ adaptació. Premis de la Crítica 2019
Dos escenaris (iguals), dues graderies (iguals)... tot plegat, un kaos. Però una mateixa atmosfera. Un ambient eròtic, rebel, divertit que ens passeja per l’òpera, el cabaret, la Barcelona canalla, el militarisme i, fins i tot, pel futbol, tot amb accent brossià (poètic i visual). I molt divertit. Jordi Andújar (no tots el dies, alguns dies li toca al director, Roberto G. Alonso), ens introdueix en aquest univers irreverent que tan bé controlen el Roberto i la seva tropa i de seguida ens té lliurats i embadalits.
“Quan des de l’Espai Borssa se’m va proposar crear un espectacle a partir del llibre Striptease i teatre irregular, em va envair una gran emoció”, escriu el director. Diria, més aviat, que el van fer feliç! Tot l’univers Brossa queda plasmat en objectes que agafen personalitat pròpia en un homenatge sentit i burlesc perfectament apte per a qui conegui aquest univers i per a qui no.
Pot fer un piano un striptease? Pot fer-se un striptease encadenat i a la inversa? (Els que coneguin Cabaret 13 saben que sí.) Es pot fer publicitat encoberta d’una marca de cotxes amb música de (Volks) Wagner? Es pot ballar una carta de Brossa? Poden incitar a la rebel·lió unes ‘castañuelas’? Un cop demostrat amb un muntatge fresc, original i intens que sí, que tot això es pot fer, la gràcia de trenar tota aquesta mena de números es troba en els intèrprets: les actuacions de la tropa són senzillament fantàstiques. Cadascú sap el que ha de fer, fins a on pot arribar i quines tecles de la sensibilitat de l’espectador ha de tocar. Veu, ball, instruments, moviments... res no és gratuït, tot té un sentit i una finalitat. El públic ho agraeix. No sempre es troba el que es va a buscar a un teatre.