Laberint Striptease

informació obra



Dramatúrgia:
Marc Rosich
Escenografia:
Victor Peralta
Il·luminació:
Victor Peralta
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Repartiment en curs
Companyia:
Teatre Kaddish, Nozomi 700
Sinopsi:

S’aixeca el teló vermell. S’encenen gradualment els llums de l’escenari. Primer hi ha quatre siluetes retallades pels focus de contra. S’encenen els llums frontals i reconeixem les quatre figures. Son quatre estripteasistes. Dos homes, dues dones.

La primera es posa a cantar líric, un refilet de coloratura. A mida que la veu viatja cap a les cotes agudes, li van caient les peces de roba una a una. Un cop nua, somriu amb picardia, recull la roba i fuig entre bambolines. El segon estripteasista toca un instrument de vent (o també pot ser un acordió), sense aixecar els dits de l’instrument, li va caient la roba fins a quedar-se només en corbata. És vermella. Es porta la punta de la corbata a la boca i tot seguit, desapareix. El tercer estripteasista és un capellà de bigoti amb sotana. Un cop comença el número, sota els hàbits es revelen unes sabates de tacons d’agulla i unes cames depilades a la cera, curosament enfundades en unes mitges de reixeta i lligacama. Quan estem a punt de veure-li la ratlla del darrere, tot just a la frontera de l’heretgia, l’ambigua figura arrufa el bigoti i desapareix per art de màgia. La quarta estripteasista es despulla començant per les joies i acabant per les pestanyes i la piga. Al final, només resten d’ella un parell de guants negres, suspesos a l’aire per un moment, i tot seguit desapareixen ballant darrere el teló. Mentre els llums baixen, sentim els quatre estripteasistes comentar la jugada i riure entre bambolines. De sobte es fa silenci i baixa el teló. Foscor total.

Finalista a dramatúrgia/ adaptació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Laberint Striptease

01/05/2019

A Brossa li haguès encantat

per Ferran Baile


L´esperit creatiu, evocador, lúdic, transversal, provocador, irònic, sarcàstic, voyeurista, de l´obra de Joan Brossa flota al llarg de tot l´espectacle. Robert G. Alonso ha aconseguit capbussar-se en el món brossià i transmetre´l a l´escenari de forma fidel i creativa.  A més amb l´encert de portar el seu esperit crític corrosiu, als temps actuals. Sens dubte Joan Brossa estaria encantat en veure aquest muntatge ple d´escènes i imatges memorables.

Partint del libre Strip-tease i teatre irregular, i amb elements dels Poemes Visuals, Alonso composa a Laberint Striptease, un seguit d´escenes, d´imatges, de seqüències que van teixint un espectacle fascinant.  Tot comença amb Alonso-McClown, mestre de cerimònies, rebent al públic en un escenari partit per una cortina que fa que els espectadors, a banda i banda, quedin amagats dels altres i a l´hora descoberts ( l´espectador observat que tan li agradava al poeta). La complicitat amb el públic es va mantenint al llarg de l´espectacle, sense que l´espectador tingui una participació escènica, però si sentint-se observat pels artistes, en un atractiu joc de complicitats. Una altre característica ben brossiana.  Amb tocs de cabaret alemany i dins un aire decadent sen´s recorda aquella Barcelona canalla, el bar Cosmos, artistes icònics. Sonen i es canten cançons d´Edith Piaff (Milord, La vie en rose..), i els cinc sorprenents i polifacètics artistes flueixen per l´escenari transvestint-se,  ballant, transformant-se, cantant, despullant-se, interpretant.  Tots ells magnífics des del director-artista-creador multidisciplinar que és Robert G. Alonso fins a l´expressiu  multiinstrumentista Jordi Cornudella (responsable de la direcció i els arranjament musicals), passant per l´atractiva i misteriosa cantatriu Elena Martinell (Heroïnes, El carreró de les bruixes, Companyia Poca Cosa), l´angelical-bella i rotunda ballarina striptease Laura Marsal  (Lélek, Zaquizami, Almazuela..), i l´entremaliat saltimbanqui-acróbata Davo Martín. En diverses funcions l´actor Jordi Andújar (El filosofo declara, productor i director d´Alicia al país de les Meravelles de Marta Buchaca, i El llibre de les bèsties, entre d´altres), supleix a Alonso en el paper de mestre de cerimònies.

Robert G. Alonso, com en la majoria dels seus espectacles és a més del director, dramaturg i coreògraf, el responsable del disseny de l´espai escènic i del disseny del vestuari, que ell mateix realitza conjuntament amb Victor Peralta (responsable també de l´atrezzo i del disseny i construcció de l´escenografía amb Tony Murchland),

Ellas i ells amb diverses complicitats escèniques amb Alonso. Laura Marsal forma part de la seva companyia de dansa, protagonista d´Almazuela i Zaquizami, els darrers i molt recomanables espectacles familiars i del solo de dansa Lélek.  

Extraordinaris els números sobre la pederàstia clerical, el mite d ela democràcia amb l´urna sols a l´altura de les forces dominants, la crítica al crític, els passos de Setmana Santa, la situació sempre precària de la cultura (ironia dels programadors), l´instrucció militar alleugerint-se de roba (amb una Elena Martinell recordant la Charlotte Rampling de Portero de noche) i l´hilarant coreografia futbolística al ritme de “porqué, porqué los domingos por el futbol me abandonas”, amb l´inconfusible veu de Rita Pavone.   

L´espectacle és una producció de l´Escenari Joan Brossa, conjuntament amb Cabaret 13 i la Companyia Roberto G. Alonso.

Més información, www.ciarobertogalonso.com, http://escenaribrossa.cat

En el record dos espectacles sobre els textos de Brossa, un a L´Aliança del Poble Nou, Quiriquibú, el 1975,  interpretat pel grup Teatre de l´Escorpí, precursor del que seria la companyia del Teatre Lliure i dirigit per Fabià Puigserver, i el treballat integrament a partir de l´obra Strip-tease de butxaca, interpretat pel Teatre de Nit (on hi participaven membres de la companyia Artristras, i dirigía Jep Quintas), al Teatre Malic, el 1990.

Text, ferranbaile@gmail.com


Trivial