Labranza Kids

informació obra



Direcció:
Reinaldo Ribeiro, Arantza López Medina
Coreografia:
Reinaldo Ribeiro, Arantza López Medina
Composició musical:
Marcelo Lastra
Vestuari:
Ariel Zalazar
Escenografia:
Colectivo Lamajara , Juan Diego Ribas
Producció:
Lola Rodriguez
Vídeo:
Tristán Pérez Martín
Sinopsi:

“Recordo aquelles tardes al camp en què tot allò que trobaves es convertia en una incitació al joc… Amb una pedra podies passar una bassa… Al damunt d’un arbre se n’anaven les pors… Ens explicàvem aventures enmig dels matolls… Corríem per la terra eixuta i amb un simple bastó podíem arribar a fer grans coses”.

Labranza Kids és una adaptació dels conceptes del projecte Labranza (un projecte de dansa comunitària inspirat en els moviments del treball al camp) per a nenes i nens. El pagès remou l’entorn per tal de generar aliments, un cos que dansa remou l’entorn per tal d’impulsar emocions. Cavar, llaurar, sembrar, fangar o recol·lectar són alguns dels gestos o moviments en els quals s’inspira aquesta coreografia. Labranza Kids és el resultat final d’un taller que s’ha estat duent a terme amb nenes i nens de la comarca, és la presentació i representació d’un procés creatiu que ha tingut com a objectiu principal connectar-se amb tot allò rural a través de la dansa.


Crítica: Labranza Kids

21/04/2018

I tu, quina llavor estàs cuidant?

per Jordi Bordes

L'any passat, els del Colectivo Lamajara van trasbalsar amb el seu taller de dansa comunitària Dispositivo Labranza. Aquesta edició, han afrontat un nou repte que és traslladar l'experiència als més menuts. A través del joc, han construït una coreografia que expressa els treballs al camp, la festa, el repòs. Com en l'anterior ocasió, en comptes d'eines, es fan servir bastons i amb ells treballen la terra, escampen el gra de la palla. I , tot seguit, celebren la festa amb un element que els uneix a tots en dues rotllanes. Diuen els del colectivo Lamajara que, durant les primeres sessions amb la canalla, aquets no tenien la sensació d'estar treballant, perquè se'ls anava donant elements coreogràfics com un joc. i és que, reflexionen ells mateixos, un nen al camp, avui només treballa una estona i després juga. La repetició l'avorreix. 

La connexió de la canalla amb el públic (molt més enllà dels pares i els amics, que també hi eran) va ser especial. Sobretot, quan, amb vergonay però ganes de superar-la s'apropaven a desconeguts i els hi formulaven una pregunta a cau d'orella. Els que no van tenir la sort de conèixer què es deia, ho preguntava als que sí que ho van sentir. I així, aquesta llavor que apropa la canalla a la dansa però tambe al camp, a un lloc natural ecologic, orgànic, físic es va extendre com un xiuxiueig fèrtil. Cal cuidar les llavors sempre. és una responsabilitat compartida entre les famílies, les escoles i, també, les arts que reforcen els valors i descobreixen noves aptituds, una vegada i una altra.