Llac contemporani
La relectura
que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot
(Les Ballets de Montecarlo) i l'escriptor Jean
Rouaud d'El Llac dels cignes és bella, poètica,
seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i
Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé
tel·lúrica, fugint de l'ortodòxia i el pes de la tradició, i
introduint elements que estan al límit de la subversió del relat
original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com
és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada
per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els
cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat
del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest
canvi l'enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge,
però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els
de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en
una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant
determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic
té més present encara que el que s'escateix dalt de l'escenari té
molt a veure amb la pròpia condició humana. L'operació només es
pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement
anterior mínimament profund de l'argument d'aquest ballet, tal i com
reconeix Rouaud.
El resultat és una lectura de la història
radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt
maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les
tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i
l'erotisme (n'hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús,
inexistents) o l'amor i el desig nu, per llançar una mirada
inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en
l'esperit de l'espectacle. En la narració i en la coreografia
existeix el desig d'evolucionar, d'incorporar avantguarda a la
tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat
que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense
concessions a l'efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al
centre de l'espectacle, desproveït d'excessos que l'enfarfeguin.
L'embolcall és la bella música de Txaikovski, són
delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la
latència d'una ironia fina i d'un maliciós sentit de l'humor, és
la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena
llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als
rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la
salutació dels cignes de l'estany del majestuós Castell de
Peralada.
LAC.
Les Ballets de Montecarlo. Coreografia: Jean-Christophe
Maillot. Música: Piotr I. Txaikovski. Escenografia:
Ernest Pignon. Vestuari: Phillipe Guillotel. Il·luminació:
J.C. Maillot i S. Théry. Dramatúrgia: Jean Rouaud. Rols
principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B.
Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep),
A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J.
Berbruggen (Confident).
