L’agitador Vórtex

Nous formats

informació obra


Companyia:
Cris Blanco
Autoria:
Cris Blanco
Composició musical:
Javi Álvarez, Rubén Ramos , Cris Blanco
Direcció:
(Realització) Cris Blanco
Il·luminació:
CUBE
Vídeo:
(Assistents de vídeo) Anto Rodriguez i Oscar Bueno
Producció:
Festival TNT, ANTES, Cris Blanco, Mercat de les Flors/El Graner, La Casa Encendida
Estrena:
Estrena al Festival TNT 2014
Sinopsi:

Un virus assassí ha assolat la Terra. Un dur pistoler a sou arriba a un petit poble tot buscant un lloc on es creu que els hebreus varen dipositar els manaments que Déu havia entregat a Moisès. En la seva recerca salvarà la vida de la jove ninja Kein, la mare de la qual vol casar-la amb en Rolando, un ric joier enamorat d’ella a pesar que sap que espera un fill d’un altre home.

Després d’anys interminables de guerra civil els monjos abandonen les muntanyes tot provocant el caos i la fúria al regne de Lancet. Començarà llavors la lluita de tothom per complir els seus somnis: fer el número final a Broadway. Per fer-ho comptaran amb l’ajuda d’una excèntrica mèdium que utilitzarà els seus poders per salvar l’avió del president de l’atac dels nazis.

Però no serà una missió gens fàcil.

Crítica: L’agitador Vórtex

12/10/2018

Entretingut selfie cinema

per Jordi Bordes

Jugar amb la càmera a l'escena i ensenyar el resultat en una pantalla gran, al fons de l'escenari i en directe, es coneix per a live cinema. Convertir-se en protagonista d'aquesta història passa a ser una selfie cinema. Aquest és el dispositiu que desenvolupa Cris Blanco. Ella sola (o pràcticament). Amb l'ajuda de públic voluntariós i algun espontani espadatxí. Una peça molt còmica, i d'estar per casa. Com un joc imaginatiu de criatura al garatge, o a les golfes dels avis. Com David Espinosa, a Mi gran obra, si no pot fer una superproducció teatral, les transforma en persones a escala. Ella, a falta d'actrius de primer nivell i localitzacions espectaculars com el despatx Oval de la Casa Blanca, opta per les figuretes. Les persecucions són prou creïbles, fins i tot amb el dinosaure trepitjant-li els talons!

El seu cinema és lúdic: aconsegueix els efectes de caiguda al buit, cursa o d'estar a punt de caure de l'abisme amb els elements que qualsevol pot trobar a casa. Una escala  de dos esglaons; una cadira, una taula, una càmera, fons de pantalla de l'ordinador, figuretes de personatges populars (des d'E.T. a Montserrat Caballé), un paravent esquarterat, una escombra... La historia és prou intranscendent (el malson d'una realitzadora de cinema que comprova com tots els codis es barregen i esdevé el caos). Pero és molt divertit i enginyós com ho va construint. de fet, té un cert aire al joc de Mc Guffin que va ser el primer treball de direcció de Carlos Latre. Sense la pretesa transcendència d'Ombra (parla Euridice) Ni la poètica màgica i perfeccionista de Cold blood. Ni el compromís polític dels Sr Serrano (Kingdom, Birdie, A house in Asia) o de Christiana Jatahy (Julia). Amb l'element de la complicitat amb els espectadors (explotant una simpatia innata de l'actriu) al capdavant jeràrquic per desenvolupar la forma, diverteix, i s'atreveix a trencar els tòpics del cinema. Sense manies. Comèdia gore molt enginyosa.