Embolcallats pel so d’una tempesta elèctrica contemplem un paisatge a joc: unes muntanyes verdes abrigades amb una boira espessa i un cel gris. La veu d’Ernesto Collado aflora subtilment en escena enmig de les gotes i els trons. A la sala Gaudí de La Pedrera, uns ventiladors ens custodien, i nosaltres –els espectadors– envoltem una pedra davant la pantalla/paisatge. Una escena que em fa pensar en la famosa pintura del romàntic Caspar David Friedrich, Caminant damunt un mar de boira. Sobre la pedra, encara no hi ha pujat cap heroi, en canvi hi descansa un llibre obert, Tras la huella de Nives d’Erri de Luca, com si es tractés d’una escriptura sagrada.
Vet aquí, el tret de sortida del cicle ‘Noves Escenes’ que acull La Pedrera aquesta primavera. Ernesto Collado ha estat el primer creador escènic en mostrar la seva nova proposta: Landscape. El idiota y lo sublime, un espectacle que gira al voltant de la fascinació pel paisatge, la dificultat per representar-lo o enmarcar-lo. Des dels seus inicis “cabareteros” o underground, Collado, que es va formar com actor –l’hem vist a la televisió, al cinema i en produccions teatrals–, ha esdevingut un puntal de l’escena contemporània –en les anomenades noves tendències o dramatúrgies.
Mogut pel desig inquebrentable de narrar, a cavall del documental i la ficció, i comunicar-se estretament amb el públic, els espectacles de factoria Fundación Collado-Van Hoestenberghe tant et poden traslladar en una conversa entre dos paletes filòsofs (Constructivo, 2014) a participar en una sessió de mística aeròbica a càrrec d’un xaman d’Ikea (Si sabes lo que hay, 2016). Per pintar Landscape, la seva veu en off compta amb uns figurants de luxe per contemplar els vídeos: mig Pontós –el poblet de l’Empordà on viu–, la Barbara Van Hoestenberghe –la seva companya–, els seus fills, el seu pare –un senyor amb barba i barret, molt elegant– i Alfonso de Vilallonga.
Collado ens confessa que se sent com un idiota, en el sentit etimològic de la paraula, i aquí és on explico el títol de la crònica. A la Grècia clàssica anomenaven idiotes a aquells que no s’ocupaven ni participaven en els assumptes públics –dada molt interessant que he après en l’espectacle. L’idiota de Collado és la persona imbuïda per l’estupor davant la bellesa tonificant de la naturalesa, la funcionalitat de la vegetació, la saviesa de les pedres, o els misteris geològics. Cada time-lapse –made in l’Empordà– convida a un admirador diferent a escena –és a dir, un veí de Pontós, els seus fills, la seva dona la Barbara o el seu pare–, perquè no hi ha paisatge, si no hi ha ningú que l’admiri. Llavors, la veu en off lúcida de Collado assaja o narra rius d’anècdotes o reflexions. De tant en tant, ens deixa en una zona de descans d'una autopista –literal i metafòricament.
L’idiota et fa sentir el sublim a flor de pell –i també del pensament. Però, alhora et frustra una mica, perquè un no pot retenir totes les seves frases artesanalment manufacturades, ni tampoc el timbre de la seva veu. Landscape. El idiota y lo sublime és un assaig a la vora de la pantalla/paisatge que emociona tant com un conte a la vora del foc. Atents a la cartellera: no us el perdeu quan torni a aparèixer! Cal escoltar l’idiota amb les seves entregues d’optimisme crític.
