Sol en l'immens escenari de l'Auditori de Peralada, Lang Lang ha inscrit amb lletres d'or el seu nom a la col·lecció de mites del festival empordanès a l'inaugurar la 30a edició de la mostra. Tres dècades després de la primera de les més de 600 gales programades pel certamen clàssic de l'estiu des de la seva fundació, la megaestrella xinesa del piano es va guanyar a pols el seu lloc en la història de la cita amb un complet recital. L'artista va oferir, a parts iguals, seducció i virtuosisme enfrontant-se a un programa amb emblemàtiques obres de Txaikovski i Chopin.
En un festival dominat per les propostes de clàssica, però que deixa espai als ídols de la dansa i la música popular, el pianista de Shenyang ha tornat a demostrar que és un fenomen pop capaç d'atraure un públic nou. No obstant això, en aquesta ocasió la novetat no va venir de la mà de la legió de seguidors joves que s'han lliurat al seu embruix i a la seva capacitat comunicativa, sinó del descobriment del talent de l'artista per part dels habituals assistents a l'espai del castell, incloent la cada vegada més nombrosa la presència de francesos. "Diuen que aquest noi ho fa bé", comentava un veterà assidu de la mostra.
La curiositat per veure al pianista de prop i sentir-ho per primera vegada va atreure a espectadors que no haurian comprat l'entrada si hagués actuat un altre instrumentista. La calorosa nit empordanesa no va impedir que tots es concentressin en el seguiment d'una interpretació cuidada fins a l'últim detall. La posada en escena va comptar amb dues pantalles laterals que enfocaven les mans de l'artista en el seu deambular pel teclat. Aquesta proximitat i una sonoritat perfectament ajustada van contribuir al a que les prestacions del músic brillessin fins i tot molt més que en altres ocasions. Acalorat i exhaust, va haver de recórrer amb freqüència al mocador per eixugar la suor provocat per la seva esforçada recreació de les obres.
Probablement al respectable li hagués agradat més que arrenqués amb alguna de les joies de Rakhmàninov, però Lang Lang es va mantenir fidel a la seva proposta interpretant, a la primera part, les menys conegudes 'Estacions' de Txaikovski, de les que va fer una versió impecable. Els colors, climes, paisatges i atmosferes d'aquestes 12 delicades miniatures d'alè romàntic dedicades als mesos de l'any van acabar calant com una pluja fina en l'estat d'ànim del silenciós auditori. Meravelloses la barcarola de juny i la 'troica' de novembre, així com la recreació dels aires de Carnaval de febrer.
Però, malgrat la seva impactant domini de l'obra, l'estrella no havia aconseguit caldejar encara a l'auditori. Va ser amb els 'Quatre scherzos' de Chopin on va prendre l'entusiasme i van sonar els primers bravos. L'audàcia harmònica i els contrastos entre els moments explosius i altres més calmats propis dels moments de joia i tristesa del relat musical van provocar fins i tot al cloquejar de les cigonyes del castell. Tres efectistes propines, amb el 'Intermezzo' de Manuel Ponce, la sensual 'I la negra ballaba' d'Ernesto Lecuona i el cèlebre 'Rondó alla turca' de Mozart, van acabar posant al públic dempeus. Una gran obertura.
