Las tribulaciones de Virginia

Teatre

informació obra


Producció:
Festival de Titelles de Barcelona
Autoria:
Hermanos Oligor
Intèrprets:
Hermanos Oligor
Direcció:
Llàtzer Garcia
Dramatúrgia:
Llàtzer Garcia
Sinopsi:

Aquesta és la història d’amor i desamor de Virginia i Valentín. Per conèixer les seves tribulacions cal entrar en un espai màgic, petit, acollidor, en penombra, i veure’s envoltat —amb 47 privilegiats més— de maquinetes, llunes, autòmats, trens, elefants, tempestes, casetes, estels fugaços, àngels, mars, capses de música i sirenes. Tot fet de paper, filferro, desfets i retalls. Fa anys, els germans Oligor es van tancar en un soterrani per crear un delicat univers de politges i pedals que animen màgicament ninots i artefactes en una micropista circense. Un conte trist i breu que sembla un somni. Una petita joia d’un dels creadors de Primer Álbum.

Crítica: Las tribulaciones de Virginia

08/10/2018

La sensibilitat d'un somriure

per Jordi Bordes


Crítica recuperada de la representació al Festival Neoi del 2006.


Amb un to entre misteriós i de timidesa, els germans Oligor fa quatre anys que fan voltar les desgràcies de la ballarina Virginia (la de les tribulacions del títol) arreu d’Europa. Ara acomiaden l’obra al lloc on va començar el viatge, al festival NEO (que recull el relleu del festival de teatre visual i de titelles). La fragilitat del discurs coincideix amb les contínues caigudes al buit, a la desesperació, a la maduresa d’aquesta ballarina que aspirava a triomfar fent piruetes a París i que va acabar sucumbint en l’oblit del seu enamorat, un crack del monocicle, Valentín.

El públic, entaforat en un petit circ, s’ha de deixar emportar per aquell desig de no fer-se mai gran, amb grans dosis de risc d’acabar ruixat amb Varon Dandy, empolvorat de confeti, o que el protagonista demani la mà a l’acompanyant. Noranta minuts després, els músculs de les galtes grup 111 va demostrar la capacitat de joc de trencar amb l’univers tridimensional. La major part de propostes catalanes, que coprodueix el festival, donen veu a grups emergents que sobreviuen construint estan ressentits per haver aguantat massa temps el somriure en una obra imprevisible i graciosa, però per sobre de tot emotiva.

Fet amb les petites coses de les quals transcendeixen les grans veritats. La disposició del públic que fan els Oligor és un pèl perversa perquè l’obliga a demanar bisos, com aquell qui diu. Diumenge, la gran majoria havia sucumbit a la poesia i no li importava sacrificar els darrers instants de cap de setmana assegut en aquell coixinet amb les cames plegades, amb desconeguts. Fins i tot, hi va haver qui va explicar espontàniament com va deixar de ser infant. Els Oligor, per la seva banda, aspiren a continuar jugant amb les joguines mutilades de les deixalles i amb la paràbola del seu pi-pi. Ingènuament brillant.