La conclusió d’un festival o una fira ha de deixar el llistó ben alt. Tot i que per molts el diumenge és com un dia sobrer, per les famílies que també fan la Mostra pot ser el dia. I anar amb els infants i adolescents a veure l’últim espectacle ha de ser un acte de comunió. Els finals pirotècnics són aquells en que un s’està un temps llarg recordant l’últim esclat. I de ben segur que la gent recordarà un temps llarg els tres membres de la companyia aragonesa D’Click i les seves llaunes.
Latas és un exercici coreogràfic que barreja malabars, diàbolo, perxa xinesa, ball i una justa dosi de clown. I sobretot una premissa: les construccions i equilibrismes més difícils quan cauen és quan tot encaixa. La vida és caure i riure, però mai deixar d’intentar l’impossible.
L’escenari està ocupat per desenes de llaunes, totes iguals, llaunes metàl·liques, d’aquestes de 5 litres. Apilades, unes senceres, les altres abonyegades, mig esclafades. I al bel mig el pal xinès que s’eleva i a la punta una llauna descansa impertèrrita. L’entrada dels tres acròbates ja promet, s’enfilen per la perxa portant cadascú una llauna de manera inversemblant, fent equilibrismes perquè no caigui i pujant tranquil·lament per fer- ne una torre. Un cop feta començaran a jugar de manera suau per veure si aconsegueixen fer tombar les llaunes. Quan de cop un es llança de manera salvatge sobre el pal i les llaunes finalment cauen, l’esclafit dels infants delata que allà no sols es tracta de quedar-se amb la boca oberta , sinó de riure amb les caigudes de les llaunes si dels propis artistes. Ajudant-se, ballant, enfrontant-se, fent-se la punyeta. Sigui com sigui, els tres integrants aniran utilitzant les llaunes per fer equilibrismes impossibles i coreografies caòtiques que acabaran amb llaunes esclafades i caigudes estúpides. I entre tant de caos, també pugen un a un, en dos o els tres junts a la perxa, fent tota mena de figures a l’aire, agrupant-se, fent baixades de vertigen aturant-se a centímetres del terra.
Entre les trobades i les trompades, els tres artistes que es comuniquen amb aquest idioma inintel·ligible que va mutant, sembla que tenen un objectiu en comú en aquest petit cosmos ple de llaunes: trobar aquelles llaunes plenes per poder buidar-les i beure el seu contingut. Se’n troben tres: la primera conté un líquid que els hi dóna energia, tot i que un dels tres es queda sec. La segona conté farina o una espècie de pols. La ingesta d’aquesta farina serà un dels números clown més celebrats. A la tercera llauna tornaran a trobar el líquid que els embriaga, sobretot a ella. Els números verticals s’aniran concatenant amb els punts humorístics. Quan de pes aguanta una llauna sense deformar-se? I quan aguanta mentre aquesta és deformada expressament i perforada? Són caòtics, fan volar llaunes, les apilen per fer-les caure, se les posen de barret... Aquests tres personatges bàsics i infantils semblen no tenir ordre, però aprenen que junts els equilibrismes es fan millor... i que quan un cau l’altre pot riure i ajudar-lo a aixecar-se. D’aquesta manera en el tram final quan semblen barallar-se entortolligats en la perxa, acaben creant una última figura preciosa i amb to el sentit: els dos nois abraçats entre ells i la perxa i la noia dempeus sobre els seus cossos que baixen lentament com si fos un ascensor.
