L'avi Tonet

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi del Rio
Escenografia:
Jordi Jorba, Cia. Jordi del Rio
Vestuari:
Elisa Jorba, Aina Martí, M. Àngels Català
Il·luminació:
Joan Miquel Puig, Stem SCCL
Producció:
Cia. Jordi del Rio
Companyia:
Cia. Mag Edgard
Autoria:
Edgard Mauri Pou
Sinopsi:

En Magí és un nen que arriba com cada dia a l’escola. Avui la seva tutora els encomana una tasca molt especial. Hauran d’escriure una redacció sobre algun ésser estimat, familiar, amic... amb qui tinguin una estreta relació i se l’estimin molt. En Magí tria escriure sobre el seu avi, l’avi Tonet, que malauradament fa uns mesos es va morir i en Magí encara troba molt a faltar. Amb una combinació d’humor i tendresa, a ‘L’avi Tonet’ viurem els petits i grans moments que hi ha en el record d’un nét que s’estimava molt el seu avi.

Crítica: L'avi Tonet

26/04/2015

El meu avi m'estima molt

per Josep Maria Viaplana

Vist al Festival FITKAM de Montmeló.

Crònica de la relació d’un avi des de que el seu nét neix, i va creixent, avançant cap a l’edat adulta. Sol, el Jordi del Rio encarna aquest simpàtic i entranyable avi, en un espectacle que avança i es deixa veure amb interès, amb moments molt divertits, i d’altres més seriosos, reflexió per a petits i grans de les relacions avis-nets, però sobretot, entre persones que s’estimen i formen part d’una família. Si algun valor té per a mi aquest espectacle (a banda de l’humanisme que respira el contingut), és la utilització (entre d’altres, ja que barreja titelles, ombres i multitud de diferents jocs, a més de la participació d’algun espectador que puja a l’escenari), és la utilització treballadíssima de la banda sonora. En uns temps en què tota innovació i esforç creatiu de moltes companyies passa per descobrir nous horitzons en la utilització del vídeo, Jordi del Rio fa una cosa tan senzilla -en aparença- com interactuar durant una hora amb una banda sonora que li proporciona l’ambientació sonora, però sobretot els personatges que parlen amb ell, fins al punt en què difícilment es podria parlar d’un espectacle unipersonal. I tot això gairebé sense que ens n’adonem, sinó integrant-ho com si fos la cosa més normal. I com no, també destacar un però: el retrat que fa de l’avi, algú jubilat, i més aviat vell i desocupat, em sembla que està una mica desfasat en el temps: si bé és veritat que molts nens i nenes d’avui tenen pares de més de 30 anys, també ho és que les persones de 60 o més anys d’avui dia es conserven perfectament, estan actius, i molts amb una joventut envejable, i més en el moment en què neixen els seus néts (l’avi és ‘vell’ des del naixement de l’infant). Potser és una iconografia que resulti entranyable per als records d’infantesa dels adults que assisteixen a l’espectacle, però diria que poc pels petits espectadors.

En resum, però, i a banda d’aquesta disquisició, un espectacle molt valorable i sense cap contraindicació, sinó tot el contrari, per a ser programat àmpliament en sessions familiars.