Le Vide

informació obra



Vestuari:
Léa Gadbois-Lamer
Text:
Fragan Gehlker
Composició musical:
Alexis Auffray
Autoria:
Fragan Gehlker, Florent Bergal
Il·luminació:
Perrine Cado
Companyia:
Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel, Florent Bergal
Intèrprets:
Lucas Cantero, Fragan Gehkler, Alexis Auffray
Sinopsi:

Espectacle de difícil catalogació i d’estranya intensitat, a mitges entre un aparent assaig i una peça acabada, Le Vide (El Vacío) neix el 2009 a Châlons-en-Champagne, França, a partir d’un entrenament en una disciplina de radical simplicitat: la corda suspesa. Aquest projecte vol mostrar l’absurditat d’aquest treball i alhora la manera amb la què poder alliberar-se del mateix.

Fragan Gehlker, artista especialitzat en la corda llisa, prové de família acròbata i ha treballat en diverses companyies. Alexis Auffray, violinista i sonidista, va coincidir amb Gehlker en un altre espectacle abans de treballar en aquest projecte. Maroussia Diaz Verbèke, artista de circ, ha col·laborat amb Fragan en diverses ocasions des de la dramatúrgia.


Crítica: Le Vide

15/04/2016

SÍSIF XXI

per Jordi Jané

Espectacle singular

Avís per a navegants: Le vide és circ experimental. No agradarà a tothom. Pel tempo escènic, pel caràcter del personatge i pel sentit conceptual de la proposta, no tots els espectadors estaran disposats a entrar en un gairebé no-espectacle com aquest. Però això, lluny de ser greu, és un senyal d’absoluta normalitat. El vespre de l’estrena vaig poder observar tres tipus de reacció entre el públic (però segur que se me’n van escapar moltes altres): els espectadors que sentien que Fragan Gehlker o els prenia el pèl o no sabia on anava, els que els va costar una mica entrar en l’acció, i els que des del primer moment van connectar amb la peripècia vital del protagonista i la van viure com a pròpia. Absolutament lògic: tants caps, tants barrets.

Què, amb què i per què

Le vide és d’aquella mena d’espectacles circenses que a mi m’agrada anomenar “de subjecte amb objecte”. És d’aquelles propostes escèniques construïdes a partir de la relació de l’artista amb l’objecte i/o l’attrezzo, l’aparell, o fins i tot amb l’escenografia. No és un fenomen recent: ja fa temps que alguns artistes de circ contemporani creen espectacles a partir de la recerca i la innovació en el material. I encara més: ho fan des de la consideració que el material és més un subjecte que no pas un objecte. A Le vide, l’objecte, el material, l’aparell, és la corda llisa. I tot just començar, Gehlker deixa ben clar que és un acròbata virtuós de la corda llisa per, immediatament, deixar també molt clar que la cosa no va d’exhibició, sinó que aquest seu virtuosisme està al servei del que ell ens vol explicar.

I, més que explicar-nos el què, Fragan Gehlker canvia la roca i la muntanya de Sísif per la corda llisa, per tal d’engegar una reflexió sobre algunes de les moltes obsessions amb què constrenyem els nostres cossos i els nostres esperits en molts moments de les nostres vides. Pura metàfora.

Com

La intel·ligent dramatúrgia de l’espectacle (fruit de la col·laboració amb l’acròbata a la corda volant Maroussia Diaz Verbèke) sembla inspirar-se en el treball de situacions del pallasso excèntric. Recordem que el pallasso excèntric és un pallasso august que ha substituït el seu etern oponent humà (el clown, el carablanca) per l’oponent objecte (la bicicleta de Joe Jackson, els mil adminicles que remena Avner, les cadires d’en Poltrona). I aquest objecte planteja a l’excèntric un seguit de dificultats cada cop més complexes, que ell va resolent de manera més sorprenent cada vegada. Serà només l’actitud, la voluntat, la intel·ligència, la perseverança del personatge el que li farà possible trobar una nova solució a cada nou problema. Doncs bé: a Le vide, Fragan Gehlker construeix la seva relació amb l’objecte corda llisa en paral·lel a aquestes característiques del pallasso excèntric.

La gran jugada dramatúrgica de Maroussia Diaz i Fragan Gehlker és conjuminar les personalitats del pallasso excèntric i les del mític Sísif en un sol personatge: el Fragan Gelhker protagonista. El personatge Gehlker no és un pallasso (ni ho pretén), però, tanmateix, evidencia la humana indefensió del pallasso. I aquesta neta, sincera, evidenciada, empàtica humanitat del personatge Gehlker fa que ens sentim solidaris i còmplices de la seva peripècia, de la seva dèria, del seu bucle obsessiu. Abocat a la seva situació insòlita, aquest Sísif del segle XXI ens explica moltes coses del nostre quotidià univers motiu i emotiu; la referència a Sísif no és gratuïta: els mites no són altra cosa que un mirall d’augment de les obsessions i les limitacions humanes.

Però l’obstinat, gairebé heroic esforç de Gehlker a la corda llisa no és l’esforç inútil que Albert Camus va veure en el mite de Sísif. Perquè, a més de regalar-nos molts instants de bellesa, l’esforç de Gehlker té la validesa de plantar-nos al davant un mirall d’augment que ens empeny a qüestionar-nos unes quantes coses sobre nosaltres mateixos.

L’impacte emocional de Le vide ve reforçat per la subtil, callada i molt eficaç participació en directe del violinista, creador d’espais sonors i patinador en línia Alexis Auffray.

Per a més informació de l’espectacle, em permeto remetre el lector a la meva “recomanacció” publicada el passat dia 12:

http://recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=147