Les aventures d'Hèrcules

Familiar

informació obra


Intèrprets:
Íngrid Marín, Míriam Puntí
So:
Kaotic Club
Il·luminació:
Matías Marcé
Escenografia:
Teatre Obligatori, Matias Marcè
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel, María Armengol, , María Armengol
Direcció:
Alícia Serrat
Autoria:
Ferran Gonzàlez
Sinopsi:

Benvinguts a l’antiga Grècia on coneixereu l’heroi més gran de tots els temps: l’Hèrcules!

De viatge cap a l’Olimp, l’Hèrcules viurà les més increïbles aventures, lluitarà amb bèsties ferotges i perillosos monstres, i s’enfrontarà a la maldat de la temible deessa Hera... Però el nostre protagonista no només sap lluitar i burlar els perills; l’amor de la Reina de les Amazones li descobrirà de què està fet el cor d’un veritable heroi.

A partir de 3 anys.

Crítica: Les aventures d'Hèrcules

08/11/2015

Malgrat la força dels músculs...

per Andreu Sotorra

El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.

Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.

Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.

Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres. (...)