Segurament, si us trobeu un espectador o espectadora que hagi assistit a alguna representació de Les bones intencions, l’obra de Marc Artigau protagonitzada per Míriam Iscla i Joan Negrié a la tarragonina Sala Troni i que ha tingut una llarga vida pels teatres catalans, us dirà que es tracta d’un show en el qual els espectadors tenen un paper cabdal, una mena de ‘cubanada’ basada en la interacció entre públic i intèrprets, amb la catalanor com a excusa.
I certament, però nomes en part, és així. A Les bones intencions, un emprenedor que travessa un episodi de despit amorós important i una noia que ha trobat en el tràfic de substàncies estupefaents el seu modus vivendi, afronten el primer gran encàrrec de l’empresa que han muntat per intentar redreçar les seves vides. Han creat una empresa dedicada a fer festes especialitzades. Avui toca una celebració d’aniversari inspirada en es tradicions catalanes i, prèviament a l’inici de la celebració, expliquen als treballadors que han contractat per participar-hi —els espectadors— què és el que hauran de fer quan arribi l’homenatjat.
Aquesta circumstància és l’excusa dels protagonistes per interactuar amb el públic. Entre d’altres, el respectable no només s’ha de posar la indispensable barretina sinó que fins i tot ha d’interpretar el Virolai o aplaudir molt fortament i amb molta convicció la interpretació de L’hereu Riera.
Iscla i Negrié despleguen una indubtable capacitat per jugar amb els espectadors fins a extrems gairebé cabaretescos. La desaparició de la quarta paret els fa créixer en un procés, el d’incorporar la concurrència a l’acció, molt més difícil del que sembla atesos els resultats. El seu saber fer en la matèria i la seva personalitat escènica són implacable i el públic s’acaba rendint al joc, proporcionant al muntatge moments d’una celebrada, i nostrada, comicitat.
Aquest joc és l’essència de la proposta i, per això, no és estrany que Les bones intencions quedi, nomes, com un espectacle participatiu quan, en realitat, tot aquest artefacte amaga una càrrega de fons considerable, marca de la casa Artigau. El text és una reflexió sobre les esperances vitals i tot allò que estem disposats a fer per trobar, si no la felicitat, com a mínim un punt d’equilibri còmode entre els desitjos i les imposicions de la vida.
Aquesta línia argumental no brilla i fins i tot, potser, queda eclipsada pels preparatius de la festa, però aguanta i dona sentit a tot el conjunt. I permet als dos actors portar a escena les seves excel·lents dots interpretatives i mostrar un contrapunt igualment còmic però més amarg dels seus personatges. La forma s’imposa, però el fons és indispensable per portar solidificar l’espectacle i portar-lo més enllà del que seria una simple ‘boutade’.
