A Els bandits, Schiller dibuixa un món on els homes es revolucionen davant d’un entorn que no els obre prou les portes. I en aquest retrat, l’autor passa clarament per diversos universos: la família, les lleis, la religió i les passions humanes. A Les males persones, la versió que n’hem fet amb els Parking Shakespeare, els personatges sobretot es revolucionen contra ells mateixos.
Karl es troba immers en una lluita que no és clarament la seva i buscarà forces d’on pugui per convertir-se en un bandit, en un terrorista, en un home que pot canviar el món, malgrat mai no hagués dit que ho faria. Però està clar que no s’hi sent còmode, que sap que hauria de lluitar amb dents i ungles però que segurament no les té prou afilades. I en el seu camí cap a la revolució, s’ajunta amb certs individus que entenen aquesta lluita de maneres molt diferents i per tant la cosa tampoc no acaba de quallar. I és que la revolució, està clar, no és una opció fàcil i més d’un es pot rendir pel camí.
El seu germà Franz, fins i tot, que no té por d’erigir-se com un destructor implacable, sense moral, sense fre, s’acaba adonant que sota la seva cuirassa també hi ha un cor que el fa dubtar, que el fa estimar, cosa que no s’esperava, cosa que el fa feble. Potser només en l’amor d’una dona, en Amàlia, hi ha la llavor d’una veritable evolució, d’un veritable canvi. Allò pel que realment et compromets és de totes totes el germen de la lluita aferrissada. Ningú s’hi deixarà la pell, si no creu fermament que les dificultats del camí valen la pena.
Carles Mallol
El seu nom, ho diu tot. És evident que un moviment artístic que respon al nom de "Sturm und Drang (Tempesta i empenta)" no s'adiu massa ni amb les mitges tintes, ni amb el distanciament irònic amb un punt d'humor grotesc, ni amb el reduccionisme excessiu, ni amb els finals que venen a alterar per complert els principis d'un creador. I lamentablement, a l'hora de presentar la seva versió d'aquesta obra cabdal del "Sturm und Drang" que és "Els Bandits" , Parking Skakespeare sembla haver caigut de ple en la mena de paranys que porten a desvirtuar un xic massa el material d'origen. De fet , aquesta adaptació lliure d'una de les peces més emblemàtiques del teatre de Schiller provoca involuntàriament la sensació d'haver estat muntada per una companya a la qual, realment, no li acaba d'agradar massa el text que té entre mans, i a cops d'anar-lo modificant, l'acaba alterant seriosament.
Ficar-te en les aigües del "Sturm und Drang" ,aquesta forma de romanticisme exaltat que irromp abans fins i tot de la irrupció del romanticisme i que es mou tota l'estona al llindar de l'abisme de les passions humanes, implica creure't de debò el material que tens entre mans, per molt que aquest caigui sovint en l'excés. I - això sí- implica tenir alhora si cal la suficient gosadia com per servir-te tu mateix de l'excés en la posada en escena per tal de deixar ben a la vista la tràgica amargor i el gairebé nihilista sentit de revolta que es mou per l'escenari . Quelcom que, per no sortir-nos de Schiller, aconseguia de forma notable Calixto Bieto amb el seu muntatge de "Don Carlo". I quelcom que, des de una perspectiva notablement oposada , no tan brillant però també força eficaç, assolia també el Sergi Belbel de "Maria Estuarda".
Però els bandits de Parking Shakespeare es queden per contra en una terra de ningú mancada de força dramàtica. Reduït a la seva mínima expressió, el text que ens proposa la companya li resta profunditat a uns personatges que sovint es transformen en caricatures planes, i decididament sobre actuades per culpa d'una erràtica direcció d'actors . Mentre al rudimentari toca discos situat al centre de l'espai escènic les sublims melodies de Talking Heads s'alternen amb l'enganxós i carrincló ritme de "Poc Corn", l'espectacle pren una confusa deriva que desemboca en un final que , o molt m'equivoco, o hagués posat els pels de punta al pobre Schiller. Sense entrar en "spoilers": veure com la gran víctima del seu drama s'acaba convertint aquí en una mena de fera justiciera al millor estil "Kill Bill" ( tot i que ella no vesteixi de grog ni domini les arts marcials) ,resulta tan políticament correcte, com teatralment parlant , molt incorrecte. I simplifica també en excés la complexitat d'uns personatges que, com ja ha quedat dit, poden semblar excessius , però no en tenen res de simples i unidimensionals.