Carles Alfaro fa una adaptació al text de Camus, tot un manifest de l'existencialisme, situant l'acció dins de la cel·la. És el propi protagonista que reviu i repassa els episodis claus que l'han dut a un pas de la guillotina. Els dos actors conformen el mateix personatge que es discuteix, recorda i, finalment, es concilia des d'una veritat dura, sense concessions i vital.
Un repte notori que resol amb eficàcia però que no assoleix penetrar a la pell dels espectadors. La peripècia de Mersault és dura i la mirada de Camus no admet gaires distraccions. Aprofita el personatge per plasmar la seva visió de la vida i de la mort. El seu absolut compromís amb cada acció que es fa o es deixa de fer. Sorprenentment, el públic, com el propi Mersault acaba trobant una certa conciliació amb la conseqüència dels seus actes. Mirar l'abisme no provoca el pànic al buit. Alfaro aconsegueix que el públic doni per ben just l'execució d'un home que no sap fingir, no és ambiciós i pretén disfrutar d'una vida prou quotidiana per ser lliure.