Let sleeping dogs lie / Of no fixed abode

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Jos Baker
Composició musical:
Roger Marín
Il·luminació:
Alban Rouge
Companyia:
Circ Pànic
Autoria:
Jordi Panareda
Sinopsi:

Laura Aris i Jos Baker uneixen forces i ens ofereixen una vetllada captivadora formada per dos solos de dansa independents, tot i que estretament vinculats. Ambdues peces tracten temes com l’aïllament, la soledat i el sacrifici, i reflexionen sobre qüestions plantejades per l’estil de vida transitori de l’intèrpret. Dues veus úniques que parlen sobre experiències compartides, dos solos que s’han estat gestant durant anys i que han convertit a Laura Aris i Jos Baker en la mirada externa al treball de l’altre. Let Sleeping Dogs Lie, de Laura Aris, és el retrat d’una dona empresonada entre la memòria i les premonicions. Un espectacle sobre el dolor, la pèrdua, l’amor, la família i les ànsies de sortir a conèixer món. Sobre l’impuls de voler anar cap a direccions oposades. Of No Fixed Abode, de Jos Baker, fa el seguiment d’un home que viatja sol pel món, a la recerca d’una llar i un entorn que l’accepti. La seva única companyia és un aparell de ràdio. Els mitjans de comunicació exerceixen un control cada vegada més gran sobre la seva personalitat.

Crítica: Let sleeping dogs lie / Of no fixed abode

21/04/2017

Dues mirades independents

per Núria Cañamares

Aquestes dues peces de dansa-teatre independents comparteixen temàtiques de fons com la solitud, la cerca i el dolor força lliures a la subjectiva interpretació. Així, més enllà de la mirada externa dels ballarins i d’anecdòtics punts de trobada, cadascuna funciona per la seva banda en el si d’un treball molt personal i introspectiu.

Són dues maneres diferents de llançar-se a escena amb la dansa contemporània com a motor del moviment. Com gairebé tot, tenen alts i baixos. Entre els alts destaquen la troballa d’objectes que els permeten projectar el discurs –la ràdio en el cas d’ell, els metafòrics fils vermells i aparicions del no-res en el d’ella– i, especialment, les escuetes però riques coreografies impulsades espontàniament per un cap, una caiguda o un dit índex que s’alliberen de l’encotillament de la narració amb el gest per fer explotar esplendorosament el dibuix dansat. Entre els baixos hi trobem la resolució poc definida d’algunes situacions, l’estirament d’accions i l’excés d’ímputs que acaben aportant soroll posant en risc el conjunt del producte.

Menció a part es mereix la cloenda. Regala una sorprenent imatge a l’espectador que, acompanyada d’un encert musical, revifa la proposta amb un gran final.