Laura Aris i Jos Baker uneixen forces i ens ofereixen una vetllada captivadora formada per dos solos de dansa independents, tot i que estretament vinculats. Ambdues peces tracten temes com l’aïllament, la soledat i el sacrifici, i reflexionen sobre qüestions plantejades per l’estil de vida transitori de l’intèrpret. Dues veus úniques que parlen sobre experiències compartides, dos solos que s’han estat gestant durant anys i que han convertit a Laura Aris i Jos Baker en la mirada externa al treball de l’altre. Let Sleeping Dogs Lie, de Laura Aris, és el retrat d’una dona empresonada entre la memòria i les premonicions. Un espectacle sobre el dolor, la pèrdua, l’amor, la família i les ànsies de sortir a conèixer món. Sobre l’impuls de voler anar cap a direccions oposades. Of No Fixed Abode, de Jos Baker, fa el seguiment d’un home que viatja sol pel món, a la recerca d’una llar i un entorn que l’accepti. La seva única companyia és un aparell de ràdio. Els mitjans de comunicació exerceixen un control cada vegada més gran sobre la seva personalitat.
El díptic que proposen aquests dos artistes beu d'una llum similar, d'un punt de vista dramatúrgic veí i compartit. Però la manera d'executar-lo és prou diferent perquè Jos Baker ho centra en el seu virtuosisme de moviment i la complilicitat d'un so/soroll que emet un transistor, mentre que Laura Arís basteix (i desvesteix) el seu treball amb elements que apareixen i desapareixen, aparentment, del res, donant un gir a una trama prou abstracta perquè delata una soledat i un dolor íntim.
La peripècia de Jos Baker és còmica: un usuari de càmping procura descansar tot escoltant la ràdio que es dessintonitza contínuament. El joc amb el transistor (amb el joc clàssic de la maleta que es queda enganxada a l'aire i el personatge procura desplaçar-la com sigui) dóna molt de recorregut. Perquè els canvis de sintonia obliga a fer canvis de moviments, amb posicions i equilibris extremes que denoten la versatilitat de l'intèrpret i el seu desig de fer picades d'ullet a l'espectador. Per la seva banda, Laura Aris estira els seus dolors amb un aire tragicòmic. Ella ho pateix però, sovint, amb una clau que fa somriure el públic. Com Baker, sap treure instants preciosos amb les seves sorpreses (des de la guitarra que podria aparèixer volant del cel, màgicament) a la coreografia en què balla amb els guants de rentar plats. Davant de la negror d'una radiografia es pregunta per la seva part més íntima i resol que la sortida ha d'estar en el ball. El cop d'efecte final (que es va produir al Sismògraf però que no sempre tindrà el matreix efecte, depenent de com estigui disposada l'escena) és preciós. Són, en definitiva, dos artistes que s'han aconsellat des de fora, des d'un respecte absolut, sense entrar significativament en la peça, però sí creuant-hi com una ombra espontània. Tant de bo, totes les soledats fossin tant ben acompanyades...
