A "Life in Progres", Guillem ballarà dues obres noves incloent un solo amb músics en viu a l’escenari amb coreografia del consagrat Akram Khan especialment creada per Guillem i un pas de deux amb la ballarina italiana Emanuela Montanari de l’Scala de Milà, amb coreografia de Russell Maliphant. La resta del programa el composa l’obra Bye, coreografia de Mats Ek i Duo de William Forsythe interpretada pels ballarins Brigel Gjorka i Riley Watts de la mateixa companyia.
Sylvie Guillem té unes condicions físiques extraordinàries, encara als seus 50 anys. Però, també, un cap tan ben moblat que li permet prendre la decisió de retirar-se dels escenaris quan l’estrella de la dansa encara no ha iniciat l’ocàs. Intel·ligent, però difícil decisió, sobretot quan la resposta del públic és tan entregada com la dels espectadors de Peralada, que dempeus, van rendir-li una delirant i sonora ovació.
Des dels seus inicis, Guillem no s’ha quedat penjada en els tutús i sabatilles de puntes que, no s’ha d’oblidar, li han donat grans èxits, sinó que s’ha interessat per tot allò que coreogràficament li alimentés cos i ànima. Per aquest motiu, el seu programa de comiat, Life in Progress, no és una exposició dels seus grans èxits clàssics com Giselle, El Llac dels cignes, etc...sinó una mostra de peces de coreògrafs que ella admira i que, a més a més, són creadors tan particulars com inqüestionables.
Techné, paraula que procedeix del grec i que vol dir art, habilitat, enginy de la mà, és una coreografia que Akram Khan, ballaríi coneixedor de danses hindús i coreògraf de dansa contemporània, ha creat especialment per la ballarina en la qual el coreògraf reflexiona sobre l’acte de connectar, especialment a través de la tecnologia, que ens evoca a la soledat. Al voltant d’un arbre metàl·lic i sense fullesla ballarina es mou i repte per terra com si d’un animal es tractés. Les seves llargues extremitats delaten que es troben en estat d’alerta, davant el que desconeix que pugui succeir, mentre sorolls i veus humanes llunyanes ens remeten a la selva. La música, un fort puntal en l’obra, és d’ Alies Sluiter, intèrpret de violí, veu i manipuladora de l’ordinador portàtil que apareix en escena al costat dels músics, Jack Hobbs i Prathap Ramachandra.
Si bé aquesta obra és la que va iniciar la vetllada, la peça que la va tancar, Bye, va ser la millor de la nit. Mats Ek va coreografiar aquest solo especialment per Guillem, sobre l’extraordinària composició de Beethoven Arietta de la Sonata per a piano núm. 32, Op.111
L’obra mostra l’extraordinari món imaginari del coreògraf suec que encamina el seu llenguatge cap a una narrativa teatral, on els personatges creixen i prenen unes dimensions més emocionals que estètiques. Sylvie Guillem, jugant amb un imaginatiu i poètic treball de projeccions d’imatges, és la dona que entra en una habitació per estar sola, com si volgués deixar-ho tot fora, si bé al final prefereix reunir-se amb les persones que resten fora. En aquesta peça, Guillem, a més de demostrar la seva tècnica d’infart desplega una dramatúrgia entranyable i plena de matisos.
En mig d’aquests solos, dos ballarins procedents de la companyia de William Forsythe, Brigel Gjoka i Riley Watts, van demostrar ser uns grans intèrprets de l’obra del coreògraf nord-americà. Duo2015, és una peça la llavor de la qual es va plantar fa uns anys i que s’ha reestructurat per aquest programa de comiat. Tant Gjoka com Watts, a qui l’ únic que se’ls pot recriminar és la roba d’assaig que vestien que, per ser-los excessivament gran, deslluïa més d’un moviment, van ballar una coreografia el contingut de la qual es dansa pura, a base de línies i evolucions corporals característiques de Forsythe, i executada amb una precisió brillant.
Here & After és un altre duo, però en aquesta ocasió a càrrec de la incombustible Guillem i de la ballarina italiana, Emanuela Montanari que el públic de Peralada ja coneixia arran de l’èxit que va tenir, l’any 2002, en el rol de la reina de les Willis, del ballet Giselle, versió de la Guillem. Ambdues ballarines interpreten la peça de Russell Maliphant que esdevé un seguit de contrasts, tant físics com interpretatius, però que evoluciona cap a la recerca d’ un espai de trobada i d’allunyament. Unes veus humanes inhalen i exhalen sons, pulsions que acompanyen les evolucions d’aquestes dues grans intèrprets.