Entre la bellesa i la incomoditat, la companyia de dansa i
performance La Taimada ens col·locat en una posició realment
pantanosa com a voyeurs. La ballarina i coreògrafa Olga Álvarez va
crear la companyia el 2004, i al cap de deu anys, al 2014 va formar
tàndem amb el vídeoartista Jordi Cabestany. Aquesta codirecció
que duen a terme des de fa quatre anys els ha dut a tractar el cos i
la imatge en una manera molt peculiar, obrint el pla –com va
comentar en Cabestany durant la postfunció– i deixant que el cos
parli. Álvarez és una coreògrafa compromesa amb la honestedat del
cos, que amb ben poc moviment commou i sacseja fort la mirada.
A l’Antic Teatre han presentat un díptic performàtic Lo.li-ta
i La Mort que sigil·losament ens evoquen a un dilema moral. Posant
distància ens apropen a les imatges més hipotòniques i a la vegada
en giren el revers per mostrar-nos-en la degradació. Mirant degradem
allò que és bell?
En tres síl·labes es pot atresorar la força d’una novel·la
monumental com la Lolita de Vladimir Nabokov. Álvarez
emfatitza les tres síl·labes que donen títol a la peça. I en tres
petits actes ens presenta la imatge d’una adolescent que floreix i
és degradada per una ombra (un personatge cobert totalment de negre)
–un Humbert Humbert anònim? O bé un reflex del racó més fosc de
la nostra ànima? La performance es desplega amb una gran
plasticitat, rica i contundent en les textures escollides. Primer
descobrim la noia (Morgane Viennet) que hi ha sota de la capa estil
Handsmaid’s tale de color blau cel sobre una catifa rodona
de color roig. Gairebé no passa res i passa de tot. El temps es
torna elàstic i es dissol en la sonoritat greu de la música. Torna
l’ombra i deixa una corda de saltar. Lolita salta a la corda.
T’agrada mirar, però alhora et sents una mica fora de lloc,
còmplice de la degradació de la puresa. La capa blava torna a
cobrir la noia. Ara, però, rebregada.
Si bé Lo.li.ta té ritme d’escultura, La Mort
penetra en la foscor de la sala com si fos pintura a l’oli sobre un
llenç. En aquesta peça un home neteja el cos inanimat d’una dona
(Angie Mas) que jau sobre un llit cobert d’una tela de vellut de
color bordeus. Com si fossin pinzellades ens deixem endur pels segons
que transcorren, minuts … fins que el llit s’empassa el cos de la
dona. El díptic et deixa imatges clavades a les retines que ressonen
amb altres del teu museu mental. L’exercici es repeteix com un
mantra. Sempre en el llindar en el que et qüestiones com a vouyer:
el teu plaer comença en el dolor del cos fràgil que mires?
