Lo.li.ta / La Mort

informació obra



Intèrprets:
Morgane Viennet, Olga Álvarez, Angie Mas, Jordi Cabestany
Vídeo:
Jordi Cabestany
Composició musical:
Shoeg-Carlos Martorell
Producció:
La Taimada
Sinopsi:

LO.Li.TA: “La punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos des de la vora del paladar per recolzar-se, en el tercer, al llindar de les dents” Lolita. Vladímir Nabókov.

Lolita, la que tots pensem en pronunciar aquest nom, s’escriu amb tres síl·labes doloroses. Lolita, diminutiu de Dolores, es pronuncia amb Dolorosa sensualitat. Un fonema és una imatge mental d’un so i els fonemes com tots els sons, manquen de significat. Lo.Li.Ta és alhora significant i significat, una sonoritat amb gran capacitat per oferir imatges: la innocència, la bellesa objectual i la degradació.

LA MORT: Hi ha imatges eternes. El cos inert és una d’aquestes imatges. Admirar la seva bellesa i observar la desprotecció del cos, ens fa fràgils als qui mirem. La Mort treballa amb aquesta essència; la de obligar-nos a mirar bellesa, fragilitat i pèrdua.

Crítica: Lo.li.ta / La Mort

06/03/2018

Al precipici moral del vouyer

per Clàudia Brufau


Entre la bellesa i la incomoditat, la companyia de dansa i performance La Taimada ens col·locat en una posició realment pantanosa com a voyeurs. La ballarina i coreògrafa Olga Álvarez va crear la companyia el 2004, i al cap de deu anys, al 2014 va formar tàndem amb el vídeoartista Jordi Cabestany. Aquesta codirecció que duen a terme des de fa quatre anys els ha dut a tractar el cos i la imatge en una manera molt peculiar, obrint el pla –com va comentar en Cabestany durant la postfunció– i deixant que el cos parli. Álvarez és una coreògrafa compromesa amb la honestedat del cos, que amb ben poc moviment commou i sacseja fort la mirada.

A l’Antic Teatre han presentat un díptic performàtic Lo.li-ta i La Mort que sigil·losament ens evoquen a un dilema moral. Posant distància ens apropen a les imatges més hipotòniques i a la vegada en giren el revers per mostrar-nos-en la degradació. Mirant degradem allò que és bell?

En tres síl·labes es pot atresorar la força d’una novel·la monumental com la Lolita de Vladimir Nabokov. Álvarez emfatitza les tres síl·labes que donen títol a la peça. I en tres petits actes ens presenta la imatge d’una adolescent que floreix i és degradada per una ombra (un personatge cobert totalment de negre) –un Humbert Humbert anònim? O bé un reflex del racó més fosc de la nostra ànima? La performance es desplega amb una gran plasticitat, rica i contundent en les textures escollides. Primer descobrim la noia (Morgane Viennet) que hi ha sota de la capa estil Handsmaid’s tale de color blau cel sobre una catifa rodona de color roig. Gairebé no passa res i passa de tot. El temps es torna elàstic i es dissol en la sonoritat greu de la música. Torna l’ombra i deixa una corda de saltar. Lolita salta a la corda. T’agrada mirar, però alhora et sents una mica fora de lloc, còmplice de la degradació de la puresa. La capa blava torna a cobrir la noia. Ara, però, rebregada.

Si bé Lo.li.ta té ritme d’escultura, La Mort penetra en la foscor de la sala com si fos pintura a l’oli sobre un llenç. En aquesta peça un home neteja el cos inanimat d’una dona (Angie Mas) que jau sobre un llit cobert d’una tela de vellut de color bordeus. Com si fossin pinzellades ens deixem endur pels segons que transcorren, minuts … fins que el llit s’empassa el cos de la dona. El díptic et deixa imatges clavades a les retines que ressonen amb altres del teu museu mental. L’exercici es repeteix com un mantra. Sempre en el llindar en el que et qüestiones com a vouyer: el teu plaer comença en el dolor del cos fràgil que mires?



Trivial