Lötò sona a nom de deessa o de femme fatale, però no va per aquí l’espectacle –el més íntim i personal– de Silvia Albert Sopale. Aquesta paraula significa “cos” en bubi, la llengua materna de l’autora de No es país para negras, Blackface y otras vergüenzas i Parad de pararme –entre d’altres–, que ens convida ara a un ritual per dissipar totes les exigències i conjurar tots els odis dipositats sobre els cossos de les dones. Abillada amb ornaments de la cultura dels seus ancestres –i unes vistoses vambes platejades–, la creadora i performer ens rep a la porta de Periferia Cimarronas. A cada persona que entra li agafa les mans i, amb la mirada i la intenció ben fixades, li pregunta com està, si ha arribat bé. Aquesta preocupació pels avatars dels cossos en trajecte tindrà una continuació en l’espectacle, quan la veu en off ens demani, retòricament, pels temors respecte del nostre desplaçament pels carrers de la ciutat. Et sents segura? Perceps la mirada dels altres sobre el teu cos? Al bus, queda lliure el seient del teu costat?
A l’avantsala del teatre, Sopale ens explica una faula bubi. El traçat de l’experiència que ella mateixa guiarà com a oficiant i performer arrenca amb un seguici funerari i culminarà amb la celebració del cos lliure que desacata el mandat de bellesa i docilitat. El ballarí Rogelio Lorda, que s’ha ocupat del treball de moviment, li fa d’assistent en la cerimònia, la desguarneix o s’hi baralla en coreografies rituals. L’altar mòbil de fusta, que serveix per acomiadar un cos –múltiple i polimorf, absent i present alhora–, s’omplirà després de vida, ofrena, reconciliació.
A banda de fer nombroses al·lusions a l’actualitat –entre elles, un emocionat record per a l’actriu Itziar Castro, “generosa, insaciable, combativa”–, Sopale evoca el lema Ain’t I a Woman –corresponent al títol del discurs pronunciat l’any 1851 per l’oradora antiesclavista Sojourner Truth– i aporta alguna referència de la mitologia grega: així, l’infame Procust, que mutilava o desconjuntava els “hostes” que no s’ajustaven a la cruel mesura del seu llit, esdevé metàfora d’una pressió estètica que no para de cobrar-se víctimes.
Quan vam començar a odiar els nostres cossos? L’ideal de bellesa és sexista, racista, capacitista, grassofòbic –ens recorda Sopale–. Per més que sovint ens justifiquem adduint la por al que és desconegut, les actituds discriminatòries parteixen de l’odi a la diferència –allò que posa en qüestió el cànon–. I és aquest (auto)odi, nodrit arreu i atiat a xarxes, el que sustenta el mercat de la cosmètica, que factura centenars de milers de milions d’euros cada any a costa de la nostra vergonya corporal –no innata, sinó adquirida o induïda–. En aquest punt, Sopale fa un recompte de petites i grans injúries. Es remunta a les classes de maquillatge; a les seqüeles del blanqueig de la pell –amb sals de mercuri– en dones que coneix; a les interminables sessions de perruqueria amb productes –força agressius– per a l’allisat de cabells i trenes de fils que dibuixen camins i històries: “Peinarse es un acto de intercambio entre mujeres negras”. Però també parla d’òvuls i de maternitat. I de les dents que ens falten, que ens fan riure cap endins i empassar-nos la felicitat. Quina imatge més ben trobada!
Lötò és una performance bigarrada i vigorosa –gairebé impensable, de tan heterogènia–, amb què la creadora, a més de denunciar l’opressió estètica i totes les violències associades, comparteix amb una comunitat improvisada, però molt receptiva, les seves vivències i les de tantes altres dones. El cos –camp de batalla– esdevé arxiu viu i es projecta també sota una forma artística –que haureu de descobrir anant a veure l’espectacle– reconstruïda a partir de traumes i cicatrius. La celebració us portarà del ritu funerari a la resiliència festiva, amb invocacions, ofrenes florals, molt d’humor i unes quantes sorpreses.
Crítica publicada a Núvol el 25 de setembre de 2024
