Lucia Lacarra i Matthew Golding. CCTerrassa

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Programa: FORDLANDIA 

“Fordlandia”, la vetllada d’inspiració utòpica amb Lucia Lacarra i Matthew Golding, explota al màxim les possibilitats creatives i tècniques del teatre. El cinema i la dansa escènica, la llum i la música es fusionen amb els estils de quatre coreògrafs de gran talent per crear una obra d’art total d’una nova dimensió.

Un espectacle complet en què la dansa, música i art visual es connecten sense pausa, un espectacle que faci sentir i evadir-se a la gent. Començarà amb un curt en el qual es veu un teatre buit i un escenari nu, on dos ballarins entraran i començaran a habitar-lo. Les peces estaran entrellaçades per curts i seran acompanyades per projeccions. Sense tenir una història narrativa, estarà basada en les relacions i sobretot en les diferents maneres de separació forçada que pot existir en una relació, encara amb amor.

Lucia Lacarra i Matthew Golding

Lucia Lacarra, oriünda d’Espanya, va ser la musa de Roland Petit i Helgi Tomasson, i va ballar papers protagonistes en ballets de John Neumeier, John Cranko i Kenneth MacMillan. El seu repertori va des de Marius Petipa a Jerome Robbins i George Balanchine a Edwaard Liang i Christopher Wheeldon: es pot dir que Lacarra és una imatge de model errant i ballable de la història del ballet tradicional.

Matthew Golding, nascut al Canadà, va estudiar a Estats Units ia la Royal Ballet School de Londres. Com a ballarí, va estar particularment influenciat pel Het Nationale Ballet a Amsterdam, on a Ted Brandson encara li encanta contractar-ho com estrella convidada.

Programa

• STILLNESS
Chor: Anna Hop
Music: F. Chopin

• CLOSE

Chor: Anna Hop

Music: F. Chopin


• SNOW STORM
Chor: Yuri Possokhov
Music: G. Sviridov


• FORDLANDIA
Chor: Juanjo Arques
Music: J. Johannsson


• PILE OF DUST
Chor: Juanjo Arques
Music: J. Johannsson


• AFTER THE RAIN
Chor: Christopher Wheeldon
Music: A. Part


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Lucia Lacarra i Matthew Golding. CCTerrassa

13/12/2020

Lucía Lacarra en format introspectiu

per Valèria Gaillard

El nom de Lucía Lacarra sempre ha estat sinònim de la millor dansa i, malgrat el pas del temps, la ballarina basca de 45 anys manté el llistó ben alt. De fet, segurament, de l'excel·lent generació de l'escola de Víctor Ullate -amb Ángel Corella i Tamara Rojo- és la que millor defensa, encara avui, aquest art eteri. En el muntatge que ha presentat aquest desembre al Centre Cultural Terrassa, Fordlandia, ella és l'estrella que il·lumina les set peces. Amb imatges bucòliques projectades en una gran pantalla de fons, Lacarra protagonitza amb Matthew Golding una sèrie de balls coreografiats per diferents creadors: Anna Hop, Yuri Possokhov, Juanjo Arques i Christopher Weeldon. Tots posen de relleu la força i l'elasticitat d'aquesta ballarina que sembla una tija per la manera com es doblega en els cambrés. Però no només sorprèn per aquest cos musculat que recorda al d'una altra gran ballarina ja retirada, la francesa Sylvie Guillem, sinó també per la seva projecció, per la seva presència escènica.

A Forlandia, una vetllada d'inspiració utòpica i introspectiva que col·loca dos personatges -un home i una dona- en situacions ben diferents (un teatre, un bosc, una platja deserta, un cel de capvespre), deixa un pòsit d'enyorança, un anhel d'assolir alguna cosa que sempre s'escapa. En aquest sentit, és impactant veure Lacarra al capdamunt d'un penyasegat, fitant el mar, entre desafiant i trista. Un joc interessant és el que ofereix la peça d'aires russos Snow Storm, que mostra els moviments de Golding projectats a la inversa creant unes formes entròpiques de textura insòlita. O bé quan Lacarra, a Pile of Dust, s'embolica amb una llarga cua de seda blanca que després fa de mar, sobre el qual evolucionen els dos ballarins dibuixant figures en tensió.

A nivell de llenguatge coreogràfic, es tracta de duos de gran precisió i complexitat tècnica, i la parella els interpreten amb delicadesa i lluint una bona compenetració. La rematada final, After de Rain, mostra els moviments dels dos ballarins doblats a la gran pantalla en figures blanques, com un halo de llum que fa pensar en alguna mena d'esperit o ànima que emana dels ballarins. I segurament això és el que més impressiona de Lacarra: que quan balla se li veu l'ànima.