Em va tocar.
L’àpat, en aquest sopar escènic distribuït en tres taules muntades per a tretze
comensals cadascuna ( mal número; només cal recordar com va acabar l’últim
sopar de Jesús, precisament un dels convidats ) i una taula pels amfitrions, tant pot ser
que et toqui com que no et toqui. Si no et toca i portes gana, t’hauràs de limitar a contemplar com menja l’afortunat
o afortunada. O, si et cauen a la vora, hauràs d’esperar que siguin prou generosos
com per fer-te arribar una engruna del seu banquet. Però el cas és que a mi, em va tocar. I em va tocar un
plat ben buit. Aquí, el menú està integrat exclusivament per l’últim sopar real
demanat per una sèrie de tretze ( es confirma; mooolt mal número!) condemnats a
mort. I sembla ser que al meu condemnat a mort, la proximitat de la fi li va
tallar la gana en sec, abans que el botxí li tallés també en sec la digestió.
Però com les mares estan sempre en tot, va ser ella qui va insistir en que li
servissin al nen de la casa una bona hamburguesa amb formatge, idèntica a la
que jo tenia ara davant els ulls, sense que m’entrés prou gana com per
atacar-la amb les dents. Parlant d’això: és sorprenent la poca sofisticació
gastronòmica que els condemnats a mort li posen a això de l’últim àpat. Res de
llamàntol, ni de caviar, ni d’alguna exquisidesa esferificada amb signatura de
Ferran Adrià. La cosa va més aviat d’hamburgueses farcides de bon colesterol (
al cap i a la fi, és ja una mica massa tard per començar a fixar-se en el
colesterol, porti aquest bones o males intencions) , Hot Dogs farcits
d’elements de sospitosa procedència, i amanides primitives acompanyades de sucs
explosius. Gairebé com si aquests condemnats, el que busquessin de debò fos recuperar
el gust de la seva infància . I potser d’això és tracta; de fet, també alguna
de les famoses últimes paraules recopilades pel sopar, van en aquest mateix
sentit.
Aquest sopar té
orígens forans: se’l van inventar fa ja uns catorze anys la companya Rekless Sleepers
, una formació a mig camí entre Bèlgica i Anglaterra. Però no és estrany que,
amb uns pocs afegits locals, pugui funcionar igual de bé a qualsevol indret on
es cuini, com demostra ara l’excel·lent versió del tema que ens ofereix la
companyia Atresbandes. Del que es tracta , mentre sens fa ( o no) la boca aigua
davant aquests darrers desitjos culinaris, bevent glopets de vi, i escoltant
amb atenció què van dir Marilyn Monroe, el Che Guevara, l’últim tsar de totes
les Rússies, el gairebé immortal monjo Rasputin, o el Generalísimo Caudillo
Francisco Franco abans d’exhalar l’últim
sospir, és de recordar que sopem el
que sopem , sempre acabarem com ja han acabat tots aquests personatges. És a
dir: ben morts. I potser, sense ni poder pronunciar últimes paraules reals o
inventades tan glorioses com les que pronuncien la galeria de comensals reunits
per a l’ocasió. Però , no ens preocupem de les últimes paraules. Això, també ho
bé a dir l’espectacle. Preocupem-nos més aviat de gaudir dels bons sabors
mentre podem fer-ho. I de tenir prou humor com per recordar que un glop de
vida, sempre és més transcendent que una última paraula, la pronunciï qui la
pronunciï.
