Qui diu les veritats, perd les amistats. Sembla que la dramaturga francesa, Carole Greep (1969) s'hagi emparat en aquesta expressió popular per crear una obra on la frontera entre l'amistat i la hipocresia es va fent cada vegada més distanciada a manera que aquesta amistat i aquesta hipocresia defineixen també cadascuna de les dues parelles protagonistes.
D'una banda, una que viu en un indret apartat de la gran ciutat, fent vida rural, esperant que algun dels guions o novel·les que ell escriu acabi triomfant. D'altra banda, una parella amb un ritme de vida d'alt nivell econòmic, velles amistats de joventut, que els visita per compromís i que es perden pel camí. Després d'una trucada amb el mòbil, no s'adonen que el telèfon ha quedat connectat i el contestador dels amics que els esperen reprodueix una conversa que els fa descobrir que els visitants els deixen ben retratats.
Els telèfons mòbils han estat i són notícia per segons quines fotografies captades furtivament de les pantalletes amb missatges compromesos d'alguns polítics amb poltrona institucional. En aquesta obra, «M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», èxit de públic a París i fora de Paris amb milers i milers d'espectadors, és també un telèfon mòbil el que capgira la vida de les dues parelles per culpa de convertir-se involuntàriament en un confident infal·lible i un descobridor de la hipocresia social.
L'obra, esclar, es quedaria molt curta, simplement per l'anècdota, si no fos que la manté un discurs molt ben travat. I és també una obra molt perillosa de representar si no comptés, com en les versions estrenades aquí, amb un repartiment que perfila cadascun dels personatges.
Edu Pericas va debutar el 2009 com a director teatral amb aquest muntatge que s'inscriu en el gènere del teatre popular, de bulevard, si voleu, d'entreteniment, vaja, però també de reflexió sobre la sàtira que l'autora propina a les convencions socials.
Ambientada en l'interior de la casa rural, on la parella que hi viu sembla inspirada més aviat en el retrat robot dels anys setanta, només fa que sigui una escena inicial, la que transcorre en el voltant del cotxe de la parella que els visita, que integri una mena de teatrí paral·lel per seguir la conversa indiscreta que retransmet el mòbil xafarder.
Els intèrprets, deia, són essencials per al bon èxit de l'espectacle. I el càsting ha encertat de ple en els quatre. Ara amb Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Recordem que en l'estrena del 2009 van ser Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mónica Pérez. De tots quatre, el personatge estrella té la difícil papereta de jugar amb les ironies d'expressions mal dites, de paraules capgirades o estirabots sorprenents, a més de ser la noia esnob de classe alta, tirant a xava i mostrar en cada moment que no té dos dits de front, malgrat que, al final, acabi posant els punts sobre les is i sàpiga com donar un cop de puny damunt la taula.
En definitiva, «M'agrada molt el que fas» és un espectacle que no decep ningú, que se segueix durant una hora i mitja amb un somriure permanent, que convida a prendre totes les precaucions possibles amb els mòbils, que punxa en la hipocresia social que ens envolta i que aporta, com va fer el 2009, una comèdia acabada d'autoria francesa amb el bo i millor de l'humor del país veí, més propens a connectar amb l'humor mediterrani, que és molt més cruel i sibil·lí que la ironia que sovint arriba de les comèdies angleses o americanes. (...)
