Macbeth. Dir: Christof Loy

informació obra



Direcció:
Jean-François Kessler (de la reposició), Christof Loy
Coreografia:
Thomas Wilhelm
Escenografia:
Jonas Dahlberg
Vestuari:
Ursula Renzenbrink
Il·luminació:
Bernd Purkrabek
Producció:
Grand Théâtre de Genève
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu , Cor del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Ludovic Tézier/Luca Salsi, Vitalij Kowaljow / Alessandro Guerzoni, Martina Serafin / Tatiana Serjan, Anna Puche, Saimir Pirgu / Teodor Ilincai, Albert Casals, David Sánchez, Marc Canturri
Autor:
Giuseppe Verdi
Direcció Musical:
Giampaolo Bisanti
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Un homenatge a l'any Shakespeare amb una direcció d'escena espectacular i surrealista

Escòcia. Macbeth escolta com enigmàtiques bruixes profetitzen que serà rei d’Escòcia. En saber-ho, la seva esposa l’empeny a assassinar l’actual rei per substituir-lo. Els vaticinis de les bruixes porten Macbeth a ser sanguinari amb amics i rivals, fins que sol i furiós s’enfronta a la darrera batalla en la qual acaba morint.

Giuseppe Verdi sentia devoció per l’obra de Shakespeare i aquesta és la primera òpera en què es basà en un text del bard. L’entusiasme de Verdi es pot resumir en la seva voluntat d’assolir «quelcom d’extraordinari».

En aquesta versió, el director d’escena Christof Loy situa l’acció en un espai clàssic atemporal amb tocs surrealistes i dominat per blancs i negres, de gran intensitat dramàtica.

Crítica: Macbeth. Dir: Christof Loy

10/10/2016

Espectacular pero millorable 'Macbeth'

per César López Rosell

Un ambiciós 'Macbeth' per obrir la temporada del Liceu. L'espectacular posada en escena que l'alemany Christof Loy fa de l'òpera de Verdi sobre la tragèdia de Shakespeare accentua des d'una visió cinèfila en blanc i negre, inspirada en el film 'Rebecca' de Hitchcock, el tractament psicoanalític del muntatge. La proposta compta amb un bon repartiment, però sense que els bons resultats de les seves esforçades prestacions siguin per tirar coets. La direcció musical de Giampaolo Bisanti, mancada de tensió dramàtica, tampoc va contribuir a pujar el nivell de l'aposta, encara que el públic aplaudís unànimement però sense escarafalls als participants d'aquesta producció.

La festa, amb notable presència de representants de les institucions, va acabar en pau però va deixar la sensació de que pot millorar en les pròximes funcions. Cal no oblidar que els protagonistes amb pedigrí d'aquesta representació -el baríton Ludovic Tézier (Macbeth) i la soprano Martina Serafin (Lady Macbeth) -, van haver de superar la pressió del seu debut en rols de tanta exigència. Al primer se'l va notar encongit al principi i, de fet, no va començar a demostrar confiança en les grans possibilitats interpretatives del seu bell instrument vocal fins al tercer acte i, sobretot, en l'últim amb l'ària 'Pietà, rispetto, amore' i en l'escena de la mort.

Serafin va tenir sempre desinvoltura dramàtica, d'acord amb les característiques del seu paper de malvada instigadora dels crims, però va exhibir desajustos en un registre que dista de ser l'adequat per a aquest paper verdià. Es va passar de decibels en els aguts dels moments d'exaltació i es va mostrar excessivament pausada en altres, encara que va lluir sempre una aclamada entrega. Però ni ella ni el seu company van acabar de transmetre la mala llet exigible a tan sanguinaris personatges embogits per l'ambició de poder. Vitalij Kowaljow (Banc), Saimir Pirgu (Macduff) i la resta del repartiment els van acompanyar amb correcció.

El cor d'homes va mostrar alçada i convicció amb la interpretació en el reivindicatiu passatge de 'Pàtria opressa' i la coral transvestida de les endimoniades bruixes va aconseguir transmetre l'ambient de màgia negra que no es percep visualment en la immòbil escenografia de la sala del castell al renunciar a la presència del bosc. Loy mou tot l'univers de la tragèdia en aquest marc, amb l'escala al·lusiva a la de de la mansió de Manderley de 'Rebecca', que permet donar peu a moltes de les entrades i sortides dels intèrprets. L'únic canvi rellevant és el de la gran taula del banquet, en què Macbeth veu aparèixer el fantasma del assassinat Banc. Allà es desenvolupen també les escenes del somnambulisme i la de la mort de la Lady, a més de les de l'aparició dels espectres en caixes de vidre i les afegides del ballet.

El muntatge se segueix amb interès tot i que li costa arrencar. La grandiositat escènica necessita el suport d'un millor funcionament de la part musical. Luca Salsi i Tatiana Serjan, molt més experimentats en la interpretació dels papers dels protagonistes, poden contribuir a donar una renovada visió d'aquesta estimulant pero millorable proposta.