Macbeth. Dir: Christof Loy

informació obra



Direcció:
Jean-François Kessler (de la reposició), Christof Loy
Coreografia:
Thomas Wilhelm
Escenografia:
Jonas Dahlberg
Vestuari:
Ursula Renzenbrink
Il·luminació:
Bernd Purkrabek
Producció:
Grand Théâtre de Genève
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu , Cor del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Ludovic Tézier/Luca Salsi, Vitalij Kowaljow / Alessandro Guerzoni, Martina Serafin / Tatiana Serjan, Anna Puche, Saimir Pirgu / Teodor Ilincai, Albert Casals, David Sánchez, Marc Canturri
Autor:
Giuseppe Verdi
Direcció Musical:
Giampaolo Bisanti
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Un homenatge a l'any Shakespeare amb una direcció d'escena espectacular i surrealista

Escòcia. Macbeth escolta com enigmàtiques bruixes profetitzen que serà rei d’Escòcia. En saber-ho, la seva esposa l’empeny a assassinar l’actual rei per substituir-lo. Els vaticinis de les bruixes porten Macbeth a ser sanguinari amb amics i rivals, fins que sol i furiós s’enfronta a la darrera batalla en la qual acaba morint.

Giuseppe Verdi sentia devoció per l’obra de Shakespeare i aquesta és la primera òpera en què es basà en un text del bard. L’entusiasme de Verdi es pot resumir en la seva voluntat d’assolir «quelcom d’extraordinari».

En aquesta versió, el director d’escena Christof Loy situa l’acció en un espai clàssic atemporal amb tocs surrealistes i dominat per blancs i negres, de gran intensitat dramàtica.

Crítica: Macbeth. Dir: Christof Loy

13/10/2016

Loy transforma el "Macbeth" de Verdi en un malson amb aspecte de pel·lícula en blanc i negre

per Ramon Oliver

“Ahir vaig somiar que tornava a Manderley”. Així , amb aquestes paraules en off que s’escoltaven mentre a la pantalla es projectaven les imatges de la gran mansió de Manderley en ruïnes , començava la mítica pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Rebecca”. I amb aquestes paraules podria també començar el notable muntatge del “Macbeth” de Verdi amb què Christof Loy obra la temporada del Gran Teatre del Liceu, si tenim en compte que el castell ubicat a la localitat escocesa d’Inverness en el qual resideix el temible matrimoni Macbeth, ha estat aquest cop dissenyat seguint de ben a prop la imatge d’aquell Manderley cinematogràfic. Loy no solsament ha volgut que la gran escalinata i el gran saló que conformen l’escenografia del seu espectacle evoquin aquells altres pels quals es passejava la senyora Danvers, la no menys temible majordoma de “Rebecca”: ha volgut també que tot el seu muntatge tingui l’aspecte d’una pel·lícula filmada  en un blanc i negre tan estricte que aquí fins i tot la sang que fan vessar els Macbeth és més negra que el carbó. I si sempre s’ha dit que el cinema és una fàbrica de somnis, no és menys cert que també pot ser una fàbrica de malsons. Loy ha volgut alhora remarcar aquesta aspecte tenebrosament oníric, dins d’una proposta escènica que , d’altra banda, està dominada  per una sobrietat només puntualment trencada per la irrupció de l’excés . I és que quan tens també a l’escenari un grapat de bruixes bigotudes ben disposades a muntar aquelarres  mentre llencen ambigües prediccions amb trampa que contenen alhora la promesa de l’èxit i l’anunci del seu fracàs, a la força cal posar-se excessiu per moments. No cal ni dir que el parany en el qual cauen els Macbeth tant a l’obra de Shakespeare com a l’òpera de Verdi ( d’altra banda, el parany en el qual caiem sovint tots nosaltres) és el de no escoltar altra cosa que allò que volen escoltar sense fixar-se en el subtext . Si et diuen que d’aquí no res seràs tot un rei i tota una reina i veus que aquestes bruixes l’han encertada de ple pel que fa a les seves prediccions anteriors, prefereixes no fixar-te massa en la lletra petita, i dir-te a tu mateix que ja trobaràs la forma de saltar-te la quan faci al cas. De fet, els Macbeth estan tan disposats a creure en aquest destí gloriós , que fins i tot estan disposats a creure que les prediccions són tan immutables que justifiquen els seus actes sense caure en el perill de la culpabilitat : el que ha de passar ha de passar, i encara que ells actuïn per tal que passi no tenen perquè sentir-se culpables de res. Això, fins que es troben carregant sobre les esquenes una càrrega de culpa insostenible que només pot portar a la bogeria i a la mort.

Loy – que malgrat els encerts de la seva producció, es troba aquí una mica lluny de la creativitat i originalitat demostrada a “El rapte en el serrall”, “ Il turco in Italia” o “Arabella”, les seves tres visites anteriors al Liceu- fa que l’escenari s’ompli sovint amb els fantasmes, les fantasies i les pors projectades per un Macbeth cada cop més conscient de la irrealitat cap a la qual l’han conduït els seus actes , i cada cop més enganxat a un nihilisme sense sortida. Tal com suggereix  el director, a l’òpera de Verdi el personatge no acaba d’agafar plena consciència de si mateix fins que mor la seva Lady. I donant-li la raó al director, tampoc el tenor Ludovic Tézier acaba de fer-se del tot seu a Macbeth, fins aquest últim tram de l’obra en la qual ha desaparegut ja d’escena aquesta Lady Macbeth defensada per la soprano Martina Serafin amb bones formes dramàtiques, i una interpretació vocal més correcte que veritablement colpidora.

En qualsevol cas, quan arriba el final d’aquest muntatge en el qual el cor del Liceu es llueix ben a gust, ens queda clar que sense perdre mai la seva alta qualitat global,  a la proposta de Roy les idees potents ( com ara, la irrupció a l’escenari  i ficats dins de cinc urnes transparents  dels cinc descendents de Banco que venen a posar fi definitiu a les ambicions de Macbeth) s’alternen amb aquells altres fragments menys rutilants als quals se'ls  hi pots retreure una certa manca d’intensitat; com si per moments, la tonalitat gris s'imposés una mica al dramatisme del blanc i negre de la resta. I  ens queda també del tot clar que , tal i com diu Loy, si Verdi va començar la seva obra introduint unes notes corresponents  a l’escena de la bogeria de la Lady que arriba molt més tard , és perquè va voler marcar des del principi el malson sense sortida cap al qual s’estan adreçant els Macbeth des del primer moment de l’obra. Al cap i a la fi, el veritable perill de les bruixes , consisteix en donar-li veu als seus desitjos més arrelats.